Espanya, entre el bé i el mal

Espanya és a la frontera del bé. O del mal. Apareix aquest dilluns a París el campió d'Europa per jugar un partit que marcarà una mica més que el seu futur en el torneig. No només està en joc eliminar Itàlia i arribar als quarts de final on l'esperaria Alemanya, l'actual campiona del món, que viatja per França amb un joc que fa por. És molt més que guanyar un creuament. És el partit més esperat d'aquests vuitens de final.

També està en joc la credibilitat de la selecció, que ha viscut la seva edat d'or. Mai va guanyar tant, un Mundial i dues Eurocopes consecutives, entelada aquella meravellosa era, això sí, pel cruel record que va causar el seu pobríssim paper al Brasil fa dos anys. Si Espanya liquida les ganes de vendetta dels italians no haurà conquistat temps sinó també demostrarà que allò del Mundial-2014 va ser un accident. Un terrible accident, però accident.

Hi va haver un temps, i no fa tants anys, en què Espanya mirava amb enveja Itàlia. Fins i tot pel seu futbol, per més que ara sembli fins i tot mentida. Era l'època de la fúria. Tenien els italians tot el que aspirava la selecció espanyola. Una història, una tradició i, sobretot, una idea de joc, el catenaccio per bandera, o la versió moderna representada en Buffon (38 anys), Barzagli (35), Chiellini (31) i Bonucci (29).Buffon (38 anys), Barzagli (35), Chiellini (31) i Bonucci (29)

LA MALA SORT DEL BLANC

Gladiadors italians tots ells que fan de la defensa un art suprem, convertint cada pilota en un assumpte agonístic, de vida o mort. I, gairebé sempre, solien guanyar ells. Fins que va arribar el toc de Luis Aragones, ja fa vuit anys, i va canviar tot. Són ara els italians els que envegen la lluminosa Espanya que ha dominat el futbol mundial gairebé en l'última dècada. Però va viatjar al Brasil i tot es va torçar. Allà, en el seu debut com a campiona del món, la selecció de Vicente del Bosque vestia de blanc quan Holanda, amb un mateix format tàctic que la Itàlia de Conte (3-5-2, laterals llargs), era sotmesa a un escarni: 1-5 i l'inici del final en l'últim Mundial. També anava de blanc quan Itàlia va provocar un trauma generacional al Mundial del 1994 banyant en sang les llàgrimes de Luis Enrique després de rebre el cop de colze de Tassotti.

De blanc va jugar, per exemple, en la seva última derrota davant Croàcia, que el va enviar a l'autopista de la mort en els vuitens de final. Encara que no se sap realment on està el perill. O si no que els ho preguntin als croats, ja camí de casa seva després de ser eliminats per la Portugal de Cristiano Ronaldo. Del Bosque, sotmès una gran tensió, Del Bosqueno perd el temps a parlar d'uniformes, obsessionat com està que Espanya es reconciliï amb si mateixa. 

RECUPERAR EL CONTROL

A ell el que li interessa de veritat és que Espanya recuperi el control del joc. O el que és el mateix. Que tingui la pilota i la jugui amb criteri i intel·ligència, cosa que no va fer en els minuts finals davant Croàcia. En aquests sis últims dies, i mentre creixia el soroll mediàtic, el seleccionador ha jugat milers de vegades en el seu cap el partit contra aquells experts italians, els soldats de Conte.

Com ja va avançar dissabte passat a EL PERIÓDICO, Del Bosque no agafa la referència del 4-0 en la final de l'Eurocopa del 2012. Es queda el tècnic amb l'1-1 de la fase de grups, un partit que se li va entravessar a la selecció de tal manera que no trobava les solucions per superar aquella línia de tres centrals, que fa gairebé tota una vida que estan junts. Necessita Espanya tones de paciència i enginy per trobar les dreceres, a més d'una extraordinària fortalesa emocional perquè 90 minuts contra els italians són molto lunghi.

En aquesta frontera del bé i del mal està també submergit Del Bosque. Potser és aquest dilluns el seu últim partit, si perd, és clar, com a seleccionador després d'un període d'èxit, acompanyat de les tradicionals turbulències d'un país més pendent del soroll que del joc.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Passi el que passi, la selecció ha protagonitzat una verdadera revolució cultural. D'ella depèn prolongar-la, almenys, una setmana més o emetre el certificat de defunció d'una època increïble. Tossut com és, vol viure, o morir, amb les seves idees. Idees que a ell, salmantí i madridista de bressol fins que Florentino el va menysprear per antiquat, l'han acostat més al Camp Nou que al Bernabéu.

Per això, esperen més Del Bosque a casa seva que fora, cansat, com ell ho ha definit de "mentida rere mentida" que ha anat empastifant l'ambient de la selecció. A París li toca parlar a la pilota. Si Espanya és fidel, Itàlia claudicarà. Si dubta, Itàlia l'enviarà a casa i podria ja, ara sí, donar-se per liquidada l'hegemonia de la Roja, iniciant-se així el període d'autodestrucció. Es veurà llavors si la idea era sòlida o tan sols va ser un parèntesi, un bonic parèntesi.