La retirada d’un SÍMBOL del barça i del futbol espanyol
Andrés Iniesta, el nen que no deixarà mai la pilota
Des de l’anònima pista de l’escola a Fuentealbilla es va engrandir amb un joc màgic
Amb 40 anys, i després d’una carrera de somni, tant amb el club blaugrana com amb la selecció, el centrecampista anunciarà dimarts vinent a Barcelona el nou rumb de la seva carrera.
No ho deixa. Ni se’n va. Porta tota una vida darrere de la pilota. Tampoc ara, amb 40 anys acabats de fer, l’abandonarà per sempre. Des d’aquella anònima pista de la seva escola de Fuentealbilla, a prop del Bar Luján dels seus avis, on Mari, la seva mare, treballava de sol a sol, fins al cim del món ha transitat Andrés Iniesta.
Ella servia taules en un petit poble d’Albacete, mentre José Antonio, el seu pare, pujava i baixava de la bastida pels carrers reformant i construint cases. Ell, mentrestant, sempre enganxat a la pilota, mentre Maribel perdia un germà quan amb 12 anys era extirpat de la família a l’obrir la porta de la vella Masia, avui buida, plena d’imponents grues al voltant que aixequen el nou Camp Nou.
Allà, en aquestes centenàries pedres d’una residència pagesa barcelonina construïda el 1702, van quedar per sempre les llàgrimes d’un adolescent, a qui el futbol va descobrir a Brunete i va assistir sorprès a una aparició mai vista abans amb tanta celeritat.
Amb 16 anys, Serra Ferrer el va pujar al primer equip per fer el seu primer entrenament. Un curt trajecte entre la Masia i el camp. Ni 50 metres. Era el febrer del 2001. Va arribar en silenci i el silenci es va fer entre els altres quan el van veure amb la pilota entre els peus. Ballava. Lliscava.
Pep Guardiola ja estava avisat del que estava arribant. L’havia vist marcar el gol d’or a la final de la Nike Cup (1999) contra el Rosario Central, amb el qual li va entregar el trofeu en una imatge carregada de simbolisme culer. "He vist un futbolista que sap interpretar millor el futbol que jo. El recordareu", deia el llavors jugador del Barça abans de pronunciar una frase, escoltada primer en la intimitat del vestidor, i després amplificada per aquest diari: "Tu em retiraràs a mi, Xavi. Però aquest ens retirarà tots dos", va dir Guardiola. El temps li va donar la raó. Tant a ell com a Serra Ferrer. Fins i tot a Van Gaal, l’atrevit entrenador que va fer seure Riquelme per entregar al Barça un adolescent (Iniesta tenia 18 anys). Allà va començar tot, pròleg del lent creixement amb Rijkaard (suplent a la final de París 2006 i després decisiu en la seva aparició després del descans per abatre l’Arsenal).
Tot passava abans d’assolir la sublimació amb Guardiola, ja entrenador en l’equip perfecte del 2009 i 2011, fusionat amb l’Espanya del revolucionari Luis Aragonés i del savi Vicente del Bosque que va trepitjar el cim a Johannesburg quan ell va sentir el silenci just abans de marcar el gol més important de tot un país.
Silenci a Johannesburg
"En aquell instant, just al rebre la pilota, vaig descobrir el silenci", va explicar a EL PERIÓDICO. "Hi havia milers de persones al camp, però en aquells moments érem la pilota i jo. Tots dos sols", va recordar. Hi havia algú més. Hi era Dani. Dani Jarque, el seu amic. "No veia futbol, ni tan sols encenia el televisor des d’allò del Dani. Necessitava estar en silenci. En silenci amb el meu dolor", va explicar Jessica mesos més tard, la viuda de l’excapità de l’Espanyol, que havia trigat fins a 11 mesos a poder veure un partit de futbol.
Silenci a Johannesburg, silenci a Barcelona. "Aquella nit vaig decidir veure la final. No em pregunteu per què, però vaig voler veure-la. Era a casa amb la meva mare i la Martina, la meva filla. Recordo que acabava de sortir de la dutxa, amb els cabells embolicats en una tovallola. I em vaig asseure nerviosa. Al Dani li hauria apassionat veure-la envoltat dels seus amics", explicava ella, mentre la seva mare no parava de preguntar-lo. "¿Segur que vols veure-la, Jessica? ¿Segur?".
No tenia dubtes. "Intuïa que passaria alguna cosa. Segons abans del gol ho vaig pressentir. Vaig començar a plorar abans que el marqués", va rememorar emocionada. No va veure res més. Ni les repeticions, ni la samarreta blanca amb una dedicatòria escrita a mà per Hugo Camarero, fisioterapeuta de la selecció, a qui Iniesta va confiar la missió. Tot en secret. Ningú se’n va assabentar. Ni els seus companys al vestidor quan es va posar aquesta samarreta blanca de tirants.
Ni molts a la gespa quan es van amuntegar sobre la genial figura del nen de Fuentealbilla. "Cadascun érem en un lloc diferent, però tots, alhora, érem a Johannesburg. La terra i el cel es van fusionar en aquest gol", va afirmar sempre Jessica. El gol va portar la firma d’Iniesta. Però la seva autoria intel·lectual pertanyia també a Dani Jarque, el seu amic.
No, no estava sol Andrés en aquell moment que va canviar la història del futbol espanyol. Trepitjat el cim, tot es veu diferent coincidint, a més, amb el període més esplendorós del Barça –Guardiola ho va canviar tot– i de la selecció –Eurocopa, Mundial i Eurocopa–, protagonitzant una revolució cultural i fins i tot sociològica.
El futbol màgic
El toc va acabar amb la fúria. La dolçor del futbol màgic d’Iniesta, un prestidigitador, home que enganya amb el seu joc –no és fort, però ningú el tomba– i a qui se li atribuïa sempre la falta de gol. Stamford Bridge i Soccer City queden com a monuments a la posteritat. Gols que transcendeixen perquè són eterns. Gols diferents. Al Chelsea amb una puntada de peu en el temps afegit que va evitar el gegant Petr Cech, meta del Chelsea, i va sostenir la utopia del Barça de Guardiola.
A Stekelenburg, porter d’Holanda, li va doblar la mà sent astut –va retrocedir uns centímetres per evitar el fora de joc– i, sobretot, pacient. Li va donar tot el temps del món perquè la pilota descendís – "Newton havia de fer la seva feina", va fer broma després– en la suau trobada amb la seva bota dreta.
Ni la seva mare –"ha sigut el teu nen el que ha marcat, ¡el teu nen!", li cridaven a Mari enmig de la gresca que hi havia al bar de Fuentealbilla– se n’havia assabentat. ¿José Antonio? Tampoc. El seu pare, presa dels nervis, va abandonar la casa –estava sol– i va marxar a passejar pel poble mirant angoixat el rellotge.
Notícies relacionadesI aquest nen que plorava a Barcelona a soles, lluny dels companys de la Masia, va firmar un viatge meravellós per tot el món, amb destinacions finals al Japó i els Emirats Àrabs Units, privilegiats testimonis d’aquest futbol que honrava la paraula de Cruyff: "Jugar a futbol és molt senzill, però jugar un futbol senzill és la cosa més difícil que hi ha".
I aquest és Andrés Iniesta Luján, el fill de Mari i José Antonio, germà de Maribel, marit d’Anna i pare de Valeria, Paolo Andrea, Siena, Romeo i Olympia. El nen que anunciarà el 8 d’octubre que el joc continua perquè no abandonarà mai la pilota.
- La transformació de la ciutat La plaça de les Glòries entra en la recta final de la seva metamorfosi
- Ciclisme Crítiques a l’UCI per la mort de la suïssa Muriel Furrer
- El repte de la dependència Les filles carreguen més amb la cura dels avis
- FENOMEN LITERARI Enganxades a la literatura romàntica
- Crònica rosa Sexe, mentides i cintes de vídeo (a l’espanyola)
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Benestar a les empreses Lideratge, la clau de la salut mental a la feina
- Multimèdia | Guerra a Israel i Gaza: així evoluciona el conflicte
- 1,5 petabytes per emetre la Copa Amèrica de vela
- Premi BBVA a la Sostenibilitat Empresarial. El procés La sostenibilitat, en l’adn de les empreses