Àlex Palou, el fenomen que va preferir la Indy a l’F-1

Si algú ho va tenir clar des dels seus inicis, per més jovenet que comencés a córrer al kàrting, bé, tan jove com la resta de campions que van sorgir i continuen apareixent d’aquesta magistral, juganera, agressiva i velocíssima especialitat, va ser, des de ¡ja!, el bo, el magnífic, el manetes Àlex Palou, nascut a Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) fa 24 anys.

¿Què és el que va tenir claríssim? Que, venint d’una família modesta, tenia gairebé impossible arribar a l’F-1 per camins tradicionals i, per tant, des de molt, molt, aviat va decidir que la seva destinació havia de ser els Estats Units i qualsevol de les seves múltiples categories tot i que, això sí, somiant, per descomptat, amb les Indy Series, la gran competició, aquella que, anualment, visita l’oval per antonomàsia d’Indianapolis.

¿Què sabia Palou?, que un cotxe ‘top’ en l’F-1 costa (ara) 200 milions d’euros i el ‘top’ de la Indy en val 8. Així de clar ho tenia el noi que, diumenge, va acabar segon les 500 Milles d’Indianapolis, a centímetres, sí, sí, centímetres, del vencedor, el ja tetracampió brasiler Helio Castroneves. Palou va ser líder de la prova fins a l’última volta, on uns que van doblar li van impedir lluitar amb Castroneves.

El mestre Adrián Campos

Palou, com tants prodigis de les quatre rodes, va tenir, una vegada va destacar al kàrting i les primeres competicions de promoció en el món de la velocitat, el mateix padrí de molts, per exemple de Fernando Alonso, que no va ser altre que Adrián Campos, que sempre deia, sí, que Palou va ser qui més li recordava el ‘Nano’ en els seus inicis, i potser per això el va ajudar. «El primer dia que vaig veure córrer l’Àlex –explicava el mànager valencià–, vaig sentir les mateixes vibracions que quan vaig veure córrer, per primera vegada, Fernando, les mateixes».

A Palou li va costar arrencar i, imitant Pedro Martínez de la Rosa, va decidir fer el salt al Japó per aconseguir un nom i, sobretot, per utilitzar aquells competitius campionats com a trampolí cap als Estats Units. En aquell moment, Palou va deixar de somiar en l’F-1, com acaba de demostrar fregant el cel als Estats Units, a la Indy, a Indianapolis, una de les portes de la glòria de la seva professió. Palou va arrencar de forma brillantíssima en l’F-3 japonesa i, l’any següent, va estar (va merèixer) guanyar el títol de l’F-2, la coneguda com a Superfórmula, ceptre que va perdre, sí, sí, en l’última carrera.

Però aquestes exhibicions li van servir, com ell volia, perquè els bons equips es fixessin en ell. I el va contractar Kazumichi Goh per al seu equip del campionat GT (va córrer amb un McLaren). Aquesta època no li va anar gaire bé a Palou, però les seves actuacions sí que van fer que el magnat Goh l’ajudés (una altra empenta a l’estil Adrián Campos) perquè, posteriorment, Dale Coyne, amo d’un equip a la Indy, li fes una prova per fer el salt als EUA. I el va fitxar, malgrat que el ‘team’ de Coyne no era dels millors.

Salt definitiu

Les mans de Palou, la seva agressivitat, la seva saviesa, ja la seva experiència i, sí, clar, les seves maneres i bons resultats dins de la modèstia del seu cotxe, van fer que, finalment, Chip Ganassi, aquest sí una de les millors –si no la millor– escuderia de les Indy Series (hi corre el campió Scott Dixon, a qui Palou va derrotar a les primeres de canvi a Alabama), el fitxés per intentar guanyar el campionat gran dels EUA, ovals com Indy inclosos.

Des del dia que va escollir entre els EUA i l’F-1 fins avui, perdó, fins diumenge, quan va deixar admirat mig món i tots els Estats Units, Palou s’ha anat treballant la glòria i, sobretot, la consideració d’un món altament competitiu com són les carreres als EUA. D’aquí ve que el seu segon lloc a les 500 Milles d’Indianapolis de diumenge, enganxadet a tot un tetracampió del 2001, 2002, 2009 i 2021, té un mèrit extraordinari. Ja ningú el farà baixar d’aquest podi, tot i que ell continua somiant de valent, clar.

«Tornaré per guanyar»

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

«Fa mal, fa mal, tot i que sigui molt dins, arribar el segon després de tanta feina ben feta, tantes voltes i sobretot, no ens enganyem, tantes possibilitats de guanyar», comenta Palou, molt orgullós del que ha fet. És el millor resultat d’un espanyol en 105 edicions de les 500 Milles, ja que Oriol Servià, un altre ‘gran’ als EUA, va ser quart en l’edició del 2012. «No puc estar enfadat, ¡és clar que no!, però teníem cotxe per guanyar, ja que Honda ens ha proporcionat un gran motor. No hi ha dubte que si et guanya el millor d’aquest negoci has d’estar orgullós del que has fet i com de difícil li has posat la victòria al campió». I, sí, Palou va prometre que tornarà l’any que ve per guanyar «perquè l’experiència, a les carreres dels ovals, és vital».

Palou tornarà i guanyarà perquè per alguna cosa, ¡no és casualitat!, llueix el número 10 al seu monoplaça, el dorsal de les estrelles, dels bons-bons, el dels autèntics cervells de l’esport.