Villa, l'última batalla

A Rokko Island ja fa diversos dies que les caixes de mudança baixen sense parar per l’ascensor d’un imponent edifici. En aquesta illa artificial, situada a 15 minuts amb cotxe del centre de Kobe, hi ha un pis, ampli, lluminós i amb una vista privilegiada de la badia, que s’està quedant buit. Però ell, aliè a aquest tràfec, no para quiet, acompanyat en tot moment per la Patricia, la discreta dona asturiana que va conèixer sent tots dos uns adolescents.

David Villa s’entrena al matí a Ibuki, l’austera ciutat esportiva del Vissel, el club japonès on va escollir acabar la seva luxosa carrera de golejador, al costat d’Emili Ricart, recuperador físic i, alhora, amic i fins i tot confessor, a qui coneix de la seva època al Barça. Després aprofita les tardes per portar elLuca, el seu fill, a l’acadèmia de futbol. Treballa dia i nit per guanyar l’última batalla a aquests traïdors i danyats músculs, que li van jugar una mala passada la nit del seu homenatge a Kobe.

Angoixa per la lesió

Amb l’Emili camina i corre per Ibuki amb l’alegria d’un principiant que treu el nas inquiet a la seva primera final. Corre ara feliç després de les incerteses i angoixa de les primeres setmanes posteriors a la lesió. Corre com si en realitat hagués de jugar el primer partit de la seva vida. I no l’últim. «El futbol t’ha regalat un altre partit. I no és un qualsevol. És una final», xiuxiuegen els que estan al seu costat. En realitat, és ell que l’hi regala al futbol.

«El futbol t’ha regalat un altre partit. I no és un qualsevol. És una final»

Fa mes i mig que el Guaje, amb 38 anys, va anunciar que deixava la pilota abans que la pilota el deixés a ell. I ara que ho està empaquetant tot camí de Madrid, la seva nova llar, té una última missió per complir: jugar l’1 de gener (06.35 de la matinada, hora espanyola) la final de la Copa Emperador davant el Kashima, que va ser el tercer a l’última Lliga japonesa.

La companyia de Mel

No ha sigut, ni és encara, una missió gens fàcil perquè l’asturià va patir una lesió muscular durant el que havia de ser el seu avantpenúltim partit. Va ser el passat 7 de desembre davant el Jubilo Iwata (4-1). Tot i així va marcar un gol de penal. Aquest contratemps el va fer perdre’s el que havia de ser el penúltim partit de la seva carrera. No va estar en la semifinal amb el Shimizu.

No semblava greu, però l’ha tingut amb el cor encongit durant aquestes tres últimes setmanes. A ell i a tota la seva família, començant pel Mel, el seu pare. El mateix que l’acompanyava quan era un nen a Tuilla en aquells inoblidables entrenaments després de trepitjar els carrers asturians. Ni tan sols ara, amb el pes de la història sobre el seu petit cos (ho ha guanyat tot amb el Barça i amb Espanya deixant gols com inoblidables i eternes postals), queden arraconades les interminables tardes de fred, pluja i fang.

Era petit, més que la majoria. De fet, no el van voler a l’Oviedo perquè no creixia. El Mel, miner de professió i de família (el seu pare i oncle també ho eren) va fer de la paciència una arma d’èxit. Canviava i doblava torns per guanyar hores i acompanyar David.

Baixava al fons de la terra, 500 metres d’inacabable descens, i després pujava al cotxe per portar-lo a entrenar. Allà l’esperava. Abans que el nen acabés, el Mel encenia la calefacció del seu cotxe, el deixava en marxa i es ficava al vestidor per ajudar a vestir el Guaje. Quan tornaven tots dos, pare i fill, el cotxe era calent i tot just arribar a casa, la Dorita, la seva mare, tenia el plat, també calent, a sobre de la taula per sopar com més aviat millor.

El pitjor moment

Hi va haver un moment, amb només quatre anys, en què el Guaje va patir una fractura de fèmur. Li va caure un altre nen a sobre. Es va témer el pitjor. El pitjor era que no tornés a jugar, però el Mel, pacient i obstinat com és, va recórrer consultes mèdiques fins a trobar la solució ideal. Feia mesos, això sí, que el nen David tenia la cama dreta enguixada. Però el seu pare es va inventar un joc. Es recolzava el nen a la paret i li tirava la pilota a la cama esquerra. Així, una vegada i una altra. Minuts i hores de passar-li la pilota fins a esborrar l’empremta de si era realment destre. O ambidextre.

Per això, cada gol que va marcar després el Guajeamb l’esquerra portava la firma de Mel.N’hi ha prou amb recordar aquell llunyà i bonic gol que va dibuixar davant Xile en el Mundial de Sud-àfrica, on va ser el Pitxitxi, aprofitant una intempestiva sortida de Claudio Bravo. Ni va pensar a xutar amb la dreta. De manera instintiva, la rutina de Mel li va donar la solució perfecta. Des d’aquells dies a Tuilla, tots dos han sigut una mateixa persona. Mel, a la grada; David, al camp.

Als cinc continents

Li ha fet recórrer gairebé tots els continents del planeta (Europa, Oceania, Amèrica, l’Àfrica i ara Àsia), orgullós dels seus inicis al Langreo abans d’explotar a l’Sporting i brillar al Saragossa, pròleg de la seva gran etapa al València. Allà on va anar va marcar. Allà on va viatjar hi era Mel. Abans escalfant el cotxe; ara, de passatger feliç. «Em sento orgullós del que he fet. Em vaig preparar durant temps pel que serà la vida sense el futbol», diu el millor davanter de la història de la selecció.

«Em sento orgullós del que he fet. Em vaig preparar durant temps per al que serà la vida sense el futbol» (Villa)

Els seus números prodigiosos amb ‘La Roja’ (59 gols) certifiquen aquest títol i reforcen, alhora, la figura d’un jugador humil, que no ha necessitat cap propaganda. De Mestalla al Camp Nou. Del Camp Nou al Calderón. Del Calderón a Nova York, passant abans per Melbourne. I de la gran poma a Kobe, l’última i definitiva  estació.

O, com ell mateix pregona, «l’última batalla» abans de tornar a Madrid per disfrutar de la seva nova residència. I de la seva nova vida, plena d’inquietuds i activitats empresarials. Acaba de comprar, amb un grup d’inversors, el Queensboro FC a Nova York, un club de Segona Divisió als EUA ampliant la mirada després d’haver fundat diverses acadèmies de futbol DV7 per a nens repartides pel món al costat de Víctor Oñate, que al principi només era el seu agent. Ara és primer amic i després soci.

The Boro with endless passion for ⚽️ has a team to call its own #QBFC is here!https://t.co/VX5XzbMNKX pic.twitter.com/EaFzYFLO9b

— Queensboro FC (@QueensboroFC) 12 de noviembre de 2019

«Queens sempre ens va mostrar amor a mi i a la meva família, mentre érem a Nova York. És un somni construir un club professional a la USL Championship», va escriure el ja empresari, que a mitjans o finals de gener estarà al barri novaiorquès per posar en marxa el projecte, que s’estrenarà el març del 2021.

El millor gol de la J-League

Abans, ha de jugar el seu últim partit. Després, ja es posarà el vestit d’emprenedor. Però fins a l’últim sospir ha estat patint Villa. Creia que aquesta inoportuna lesió muscular el deixaria a la grada. Ja va patir aquesta terrible sensació fa dues setmanes. Davant el Shimizu es va consumir dels nervis perquè ell no es va prendre el seu viatge futbolístic al Japó com una jubilació anticipada. Ni de bon tros.

Amb prou feines hi ha estat un any. Però li ha donat temps a marcar 13 gols en 28 partits i conquistar l’afecte de l’afició del Vissel, que el va acomiadar amb una emotiva i sentida festa com si portés tota la vida allà. Va tenir temps també per deixar una altra imatge per al record davant el Nagoya Grampus.

最優秀ゴール賞を受賞した#ヴィッセル神戸 の #ダビドビジャ 選手がステージに登壇❗️

ゴールの解説に加えて、
引退後のお話も‼️@visselkobe@Guaje7Villa#ＪアウォーズもDAZN #Ｊアウォーズ#Ｊリーグ

📺@DAZN_JPNで生配信中！https://t.co/Qhmma1Lv3K pic.twitter.com/4sxFHLIF0N

— Ｊリーグ (@J_League) 8 de diciembre de 2019

 

«Estic molt feliç de rebre el premi al millor gol de la J League», va admetre l’asturià després de firmar un gol molt ‘villista’ en què va anar trencant centrals i porters amb cops de maluc abans d’enviar la pilota a l’escaire.

 El va fer amb la dreta. No era, per tant, un gol ‘Melinià’. «Tant de bo en pugui marcar algun com aquest, encara que no sigui tan bonic. Però que pugui ajudar, això sí, el Vissel Kobe a guanyar el títol i fer història», recorda i s’exigeix el Guaje, que fa temps que ja no juga per ell. Ni tan sols pel Mel. Ara juga pels seus fills: Olaya, Zaida i Luca, que va néixer a Barcelona fa gairebé sis anys, un boig del futbol.

El xòfer del Luca

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

En aquest edifici de Rokko Island no només es veuen caixes i caixes amb destinació a Madrid sinó que al passadís, al costat de la porta dels ascensors, resulta quotidià trobar-se dos nens jugant a futbol. Són elLuca i elPaolo Andrea, el fill d’Iniesta, que té quatre anys i mig.

Aviat quedarà un pis buit en un edifici tan immens, disposat per ser ocupat aquest gener vinent per Thomas Vermaelen, l’exdefensa del Barça, i ja no rodaran pilotes infantils. El Paolo ja no tindrà amb qui jugar i el Mel ja deixarà d’anar amb cotxe per tot el món. Ara, David serà el xòfer del Luca.