Anar al contingut

ANIVERSARI D'UNA TRISTA PÈRDUA

Deu anys sense Jarque: memòries d'una tragèdia

Moisés Hurtado, Javi Chica i Luis García reten homenatge a l'etern capità periquito mort aquella dramàtica tarda del 8 d'agost del 2009 a Itàlia

Raúl Paniagua

Deu anys sense Jarque: memòries d'una tragèdia

JORDI COTRINA

El cor se li va aturar definitivament una maleïda tarda d’estiu. El 8 d’agost del 2009, mentre xerrava per telèfon amb Jessica, la seva parella embarassada de més de set mesos, Dani Jarque va patir un esvaïment mortal a Coverciano, la localitat italiana on estava concentrat l’Espanyol. Acabava de ser nomenat capità i havia lluït el braçalet en la inauguració del RCDE Stadium davant del Liverpool. Va ser la primera vegada i l’última. Una dècada després, els aplaudiments continuen retrunyint en el minut 21 de cada partit.

Ofrena floral en memòria de Jarque, aquest dijous, a la porta 21 del RCDE Stadium / JORDI COTRINA

Aquest dijous es compleixen 10 anys exactes d’aquella tragèdia que va sacsejar l’espanyolisme. Des d’aleshores, hi ha hagut diversos actes d’homenatge en memòria de l’etern capità, que va marxar amb només 26 anys, però cap de tan meravellós com el d’Andrés Iniesta, l’astre que va dedicar al seu amic Dani el gol més important de la seva vida, el que va donar a Espanya el títol en el Mundial de Sud-àfrica l’11 de juliol del 2010. No havia passat ni un any de la pèrdua. 

La Martina, la filla pòstuma

Setmanes després de la tragèdia (el 23 de setembre del 2009) va néixer Martina Jarque, la filla pòstuma del central de Sant Boi, que aquest dijous tornarà a congregar centenars de periquitos en l’homenatge programat pel club a la porta 21 de l’estadi. A les 12.00 assistirà la família de l’inoblidable capità juntament amb antics companys, directius i jugadors del primer equip que no han viatjat a Suïssa per al duel de la prèvia europea davant del Lucerna. 

Iniesta dedica a Jarque el gol a la final del Mundial de Sud-àfrica que va donar el títol a Espanya / AP

En una data tan assenyalada, EL PERIÓDICO ha reunit tres exjugadors de l’Espanyol, companys de Jarque, per rememorar aquella tràgica jornada i retre homenatge a l’etern capità. 

MOISÉS HURTADO: “Jo vaig obrir la porta i...”

Han passat 10 anys, però són coses que mai es podran oblidar a la vida. Són circumstàncies que et marquen per sempre per més que passi el temps. S’ha d’aprendre a conviure amb això perquè no et queda més remei. En el meu cas va ser duríssim. Jo vaig obrir la porta i el vaig veure allà desplomat, sense resposta. És una imatge que no podré esborrar mai de la retina. Maleïda tarda. 

Pochettino ens havia donat la tarda lliure aquell dissabte. Jo era a l’habitació amb David García quan vaig rebre la trucada de Coro, que era el company d’habitació de Jarque. Estava molt preocupat perquè Dani no contestava al telèfon. És veritat que de vegades els telèfons s’espatllen o es queden sense bateria, però tampoc era una cosa normal. Així que vaig decidir anar a la seva habitació, vaig trucar a la porta i no contestava. Davant d’aquest silenci vaig baixar a la recepció de l’hotel, vaig demanar una còpia de la clau i vaig pujar. Vaig obrir la porta i... Allà va començar el drama.

Jarque i Moisés s’abracen en un partit de l’Espanyol del 2008 / MARC CASANOVAS

Va ser un cop duríssim. No li desitjo a ningú que passi per una cosa així. El doctor Cervera va intentar reanimar Dani de totes les maneres, però va ser impossible. Recordo el sofriment de tots els metges i les llàgrimes dels companys. La impotència. Se n’anava una persona admirable, humil i molt positiva, sempre disposada a recolzar els més febles. Alguns consideraven que era introvertit, que tenia una certa cuirassa, però quan el coneixies era tot el contrari.

Se n’anava una persona admirable, humil i molt positiva, sempre disposada a recolzar els més febles.

Era molt dels seus, dels amics, de la gent de Sant Boi, dels del planter. Amb el pas del temps va anar guanyant temperament. Hauria sigut un capità excel·lent. A Cornellà se li fa des del primer dia un merescut homenatge en cada minut 21. És una cosa que neix de dins dels periquitos i és positiu, però a mi em fa reviure contínuament tot allò. La seva mort va ser un abans i un després en la meva vida.

JAVI CHICA: “Sembla que va ser ahir”

Tinc marcades aquelles dramàtiques hores al cap com si haguessin passat fa una estona. Aquells moments amb les trucades que es creuen entre uns i d’altres, la incertesa, la desesperació, els plors... Per sort, des de la mort de Dani no he patit la pèrdua de cap familiar ni amic pròxim. No he tornat a sentir una sensació de dolor tan terrible.

Recordo perfectament el que vaig fer en cada minut d’aquella jornada. Les meves últimes paraules amb Jarque van ser per dir-li que vingués amb nosaltres a l’excursió amb autocar. ‘No, Javi, estic cansat’. ‘Vine, va’, li vaig insistir. Era estrany, a ell li agradaven aquestes sortides. A les quatre de la tarda o així vam marxar a Florència. En la ruta de tornada, a les set més o menys, es va desencadenar tot. Hi ha persones que porten millor aquestes coses i altres que ho portem pitjor. Per a mi va ser duríssim saber que no el veuria més. També pensava en la seva família i plorava. Va ser brutal. Són situacions per a les quals ningú està preparat i més tractant-se d’algú tan jove i sa. 

Jarque dona indicacions al costat de Javi Chica.

Dani era un exemple per a nosaltres. Va demostrar que voler és poder. Aquesta constància, aquest saber estar, el va portar a la capitania. Pochettino el va escollir per aquestes qualitats per suplir Tamudo. Els del planter l’admiràvem. Recordo una anècdota quan vam baixar a Tercera amb el filial i alguns teníem ofertes de Segona. En un sopar Jarque ens va dir: ‘Vosaltres que heu baixat sou els que heu de fer pujar l’equip’. Allà hi érem Robusté, Biel Ribas, Jonathan Soriano... Ens vam quedar i vam ascendir. Era un gran amic meu i sortíem junts a pescar, però sobretot s'avenia de meravella amb Coro i Juan Carlos Ceballos

“Sortíem junts a pescar. Des de la seva mort no he tornat a sentir una sensació de dolor tan terrible”

Com a defensa jo ho tenia difícil per aconseguir un gol però volia homenatjar-lo després de la seva mort. En el Betis li donava la samarreta amb la cara de Jarque a l’assistent en cada partit. Sense falta. Al final vaig marcar contra el Rayo i l’Osasuna. Encara la tinc guardada a l’armari. 

LUIS GARCÍA: “De la tempesta al silenci”

El primer que em passa pel cap per definir Dani és que era un gran tipus. Sempre tenia un somriure per a tothom. Jo parlava molt amb ell de cotxes, era una passió que ens unia. També li encantava pescar, però per sobre de tot el que més teníem en comú eren les ganes de competir, de créixer, d’arribar a ser grans. 

El considero un referent per la seva professionalitat. Ens va deixar amb 26 anys i només va poder ser capità en la inauguració de Cornellà. Hauria portat aquest braçalet amb orgull perquè sempre va posar el grup per davant dels seus interessos personals. I era boníssim. Hauria sigut internacional. Segur. Era un central ideal per a la selecció. Vam compartir quatre anys i el recordo sempre alegre, amb ganes de disfrutar de l’esport i la vida. Dani era saníssim, es cuidava molt. 

Luis García, entre Tamudo i Jarque, saluda l’afició periquita en una trobada de la temporada 2008-09 / Paco largo

Quan faig memòria d’aquella tarda només veig l’horror absolut, la sensació d’‘això no pot estar passant’. En ple drama va caure una tempesta increïble a Itàlia. Llamps, llampecs, trons... Una passada. Al confirmar-se la mort es va aclarir. Vam passar de la tempesta al silenci.

“Era un gran tipus. Sempre tenia un somriure per a tothom. Ens unien les ganes de competir, créixer i ser millors”

Recordo també les meves últimes paraules amb ell: ‘¿Dani, vens a Florència amb nosaltres?’, li vaig dir. ‘No, em fa mal el cap, sembla que tinc un inici de grip. Em quedaré a l’habitació amb l’ordinador  i li demanaré alguna cosa al metge’, em va respondre. Allò va ser l’avantsala de la tragèdia. Del dolor indescriptible.

A la tarda es va desencadenar tot. Moi va obrir la porta, va començar a cridar i els ja que estàvem ja a l’hotel vam sortir corrents: Iván Alonso, Tamudo, De la Peña, jo... No fa falta explicar res més. És el pitjor que he viscut en la meva vida. M’encantaria anar el seu homenatge d’aquest dijous a Cornellà. No podré. Seré a Puigcerdà amb la Damm, però el meu cor estarà amb Dani. 

Temes: Espanyol