Anar al contingut

ENTREVISTA AMB EL TÈCNIC BLANC-I-BLAU

Rubi: «El meu camí ha sigut molt dur, vaig arribar a pensar a deixar-ho»

L'arquitecte de l'ambiciós Espanyol repassa la seva trajectòria en una entrevista amb EL PERIÓDICO

Raúl Paniagua

Rubi: «El meu camí ha sigut molt dur, vaig arribar a pensar a deixar-ho»

JORDI COTRINA

Parla amb convicció i serenitat, conscient que el premi li ha arribat després de picar molta pedra. Es va presentar al juny amb un discurs revolucionari i ambiciós. L’Espanyol venia d’una etapa convulsa amb l’acomiadament de Quique Sánchez Flores i l’alenada d’aire fresc de David Gallego en el tram final. Joan Francesc Ferrer ‘Rubi’ (Barcelona, 48 anys) tornava al club amb l’ascens de l’Osca a Primera com a èxit i unes ganes enormes de plasmar una idea en què ha cregut des que va començar a les banquetes, amb només 31 anys. Els jugadors l’adoren, l’afició creu en ell i els resultats estan responent. L’Espanyol ja no mira cap avall ni es creu pitjor que ningú. Amb Rubi va començar tot.

Es compleix gairebé un terç de la Lliga i l’Espanyol és cinquè, per davant del Reial Madrid. ¿S’esperava alguna cosa així quan va firmar fa cinc mesos? És una situació molt bonica i un pèl inesperada. S’ha de reconèixer. Em sap greu que no m’ho poguessis preguntar fa una setmana quan anàvem segons. Estic content igualment, però tinc la sensació que l’equip podria estar encara millor. Crec que tots els punts que tenim són justos i, en canvi, se’ns han escapat coses a Valladolid o Sevilla que ja no tornaran. Podríem ser més amunt.

Rubi posa per a EL PERIÓDICO dijous passat en un dia plujós a la ciutat esportiva blanc-i-blava /JORDI COTRINA

–En la seva presentació va prometre un futbol alegre per recuperar la il·lusió del periquito. ¿Sempre ha estat tan convençut de les possibilitats del seu equip? Sens dubte. L’equip està oferint moltíssim i comença a estar reconegut no només per l’afició periquita, sinó per tota la gent del món del futbol. Anem als camps i ens feliciten. Al Sánchez Pizjuán, a Valladolid... Ens diuen que hem sigut el millor conjunt que ha passat per allà, el més atrevit... Sempre que he agafat un projecte des de l’inici he tingut la sort que els jugadors han respost bé. En aquest cas, teníem informació que hi havia un gran grup humà i ho hem confirmat.

“Veig els periquitos molt contents. La gent del futbol ens felicita en altres camps. L’únic que ens falta és omplir més l’estadi.”

–¿Pot sentir en l’ambient aquesta satisfacció? ¿Què li diuen pel carrer? Veig un ambient meravellós que hem de corroborar omplint més l’estadi. És l’únic que ens fa falta. La gent està molt contenta. Em diuen una cosa que m’encanta: que van a l’estadi i no es perden ni un moment del partit, que abans es distreien amb el mòbil o amb altres coses. Ara es diverteixen durant els 90 minuts i ens empenyen. Això m’omple de satisfacció.

–L’aficionat periquito té fama de catastrofista. ¿Tem que en algun moment arribi una mala ratxa que pugui qüestionar la seva idea? Jo no tinc por d’això. Em centro en el dia a dia. Si ens guanyen dos partits seguits i mantenim el nivell, tornarem a vèncer. Ara tenim una base. Això és l’important. Sabem a què volem jugar, sabem què ens ha funcionat i continuarem així. Si arriben aquells moments, corregirem els errors i recuperarem el nivell. No hi ha por de res.

Rubi camina per les instal·lacions de la ciutat esportiva de l’Espanyol a Sant Adrià / JORDI COTRINA

–L’Espanyol és el seu primer projecte a Primera des del començament de Lliga. ¿Se li ha fet llarga l’espera? Ha sigut un camí molt dur i molt llarg. Des del 2001 que entreno. Vaig debutar a Tercera Divisió. Són 17 anys de feina, de perfeccionament d’idees, d’aprendre dels errors... Són moltíssimes coses que et passen pel cap.

–El 2010, després de dirigir el Benidorm a Segona B, va estar dos anys sense entrenar. ¿Va pensar que s’havia acabat la seva carrera a les banquetes? Sí. Llavors tenia clar que ja no hi havia salt possible. Vam acabar la temporada cinquens, a punt de fer el ‘play-off’, per davant de clubs amb molt més pressupost. Vam estar sense cobrar des de l’octubre. Com a entrenador es multipliquen per quatre les dificultats per gestionar això en el dia a dia amb futbolistes amb famílies de tota mena de procedències. Va ser molt dur. Jo vaig deixar tres nens aquí, vam fer una gran temporada malgrat no cobrar i després no em va sortir res. Vaig tornar cap a casa. Vaig arribar a pensar a deixar-ho, veia que el futbol s’acabava i em tocaria centrar-me en el negoci familiar.

“El 2009 me’n vaig anar a Benidorm i vaig deixar tres nens. Vam estar un any sense cobrar i després no va sortir res. El futbol s’acabava”

–¿Quines eren les seves funcions a l’empresa del seu pare? És una empresa majorista de viatges. Des del 97 fins al 2009, quan vaig marxar a Benidorm, m’encarregava del tema administratiu. M’encarregava de les nòmines, les assegurances, els impostos. No em podia implicar més perquè la meva idea era entrenar. Quan vaig tornar de Benidorm, al veure que no em sortia res, ja m’havia d’involucrar directament en la direcció de l’empresa i ajudar la meva germana i el meu pare. Però va sortir l’opció d’anar al Girona i vaig tornar a reenganxar-me al futbol. Jo només volia entrenar.

-Ara troba la recompensa. Sí. Però com jo hi ha molta gent que no ha pogut fer el salt i ha hagut de posar un fre, tècnics perfectament qualificats que s’han quedat en el camí. Jo he aconseguit el meu objectiu, però amb un sacrifici familiar importantíssim. Tot allò que és bo que ens pugui passar ara ens ho hem merescut.

Rubi, en un primer pla després de l’entrenament de l’Espanyol de dijous passat / JORDI COTRINA

–Vilassar apareix a totes les etapes de la seva vida, tot i que va néixer a Barcelona. ¿Quins records té de la seva infància? Vaig néixer a Barcelona, però als 6 anys ja era a Vilassar. Els meus primers records amb la pilota són al pati de l’escola amb els amics de tota la vida que encara tinc. Amb el Ramón, amb el Javi, amb el Román... Quan vaig arribar a l’escola Pérez Sala de Vilassar era molt ros, n’hi havia molt pocs i em van començar a dir “rubio”. Algú va treure la “o”, no sé qui, i així em vaig quedar des de l’EGB. Com a estudiant era correcte, potser podria haver dedicat més temps als llibres per treure millors notes, però feia només prou per passar el curs amb solvència. Llavors ja només tenia el futbol al cap. No hi havia res més.

“Jo he aconseguit el meu objectiu, però amb un sacrifici familiar importantíssim. Tot allò que és bo que ens pugui passar ara ens ho hem merescut”.

–Remiro, exporter de l’Osca, va comentar en aquest diari que vostè va treure la millor versió de les seves vides de tota la plantilla per aconseguir l’ascens. ¿Com s’aconsegueix motivar així els jugadors? Nosaltres tenim la virtut de veure quina és la capacitat de cada jugador i el repte és treure la seva millor versió en algun moment de la temporada. En uns es triga més i en altres, menys. Per a nosaltres no hi ha mai ni titulars ni suplents. Volem que tots se sentin importants en el seu moment. No hi ha jugadors que valen o no valen. Tots valen.

Quique Sánchez Flores no tenia tan clar això. Va posar en dubte el nivell d’aquesta mateixa plantilla amb jugadors com Marc Roca, Hermoso o Sergio García, que ara són puntals. ¿Ha notat un vestidor amb ganes de reivindicar-se? De vegades els entrenadors diem alguna cosa que no la pensem així exactament. S’és molt crític amb l’any passat, però tampoc va ser un desastre. Jo només he intentat que els jugadors es trobin a gust i donin el màxim. I ho estan fent des del primer dia. Tots tenim detalls que podem millorar, però és cert que hem arribat a un nivell molt alt. S’ha avançat moltíssim. No sempre he aconseguit que tots els futbolistes millorin, però sí que rendeixin. El jugador és receptiu. Si s’adona que progressa amb aquests detalls, els aplica.

“M’agrada portar sempre la iniciativa. No tinc cap model d’entrenador. Em baso en la meva experiència com a jugador. No he copiat res de ningú”.

–El 8 de desembre viurà el seu primer derbi a Primera com a tècnic blanc-i-blau. ¿Té unes ganes especials que arribi aquest partit a Cornellà? Tinc unes ganes especials de jugar contra el Girona perquè és el pròxim partit, no pel rival, al qual m’estimo molt. Vull recuperar els tres punts que se’ns van escapar a Sevilla. Per als professionals ens queda molt lluny el duel contra el Barça, però entenc que el periquito ja pugui veure pel retrovisor aquest partit. A mi m’importen més el Getafe i el Girona per arribar reforçat a aquest derbi a casa.

Rubi, en el centre de la imatge, juntament amb De la Fuente, Altimira, Tito Vilanova i Roura, integrants del cos tècnic del Barça en l’inici de la temporada 2013-14 / EL PERIÓDICO

–¿Com va ser la seva etapa al cos tècnic del Barça? ¿Quina opinió té de la figura de Tito Vilanova? Molt bé, el tracte va ser exquisit. La situació va ser complicada perquè només vam estar una setmana amb Tito Vilanova. Després va venir Tata Martino, va marxar el president Sandro Rosell... Va ser un any complicat, però per a una persona que no havia estat mai en l’elit com jo va ser fantàstic. El Tito era un entrenador amb una capacitat de llegir el futbol espectacular. El que va aconseguir amb Pep Guardiola va ser molt merescut per a tots dos. Van fer una revolució i els va sortir molt bé.

“Vaig passar un any fantàstic en el Barça. El Tito era un entrenador amb una capacitat de llegir el futbol espectacular. El que va aconseguir amb Pep Guardiola va ser molt merescut. Van fer una revolució”

–¿Va estar a punt de col·laborar amb Pep al Manchester City? No et puc dir gran cosa sobre això. Si hi va haver alguna cosa, va ser per l’agència de representació. Jo no ho sé, a mi només em molesten quan s’han de prendre decisions. En aquest cas, no se’n va haver de prendre cap, per això crec que no hi va haver res.

–Si Mourinho o Simeone estiguessin en un extrem i Guardiola a l’altre, ¿en quina posició estaria vostè respecte a la seva filosofia de futbol? A mi només m’agrada diferenciar entre dos tipus de tècnics: el que li agrada dur la iniciativa i el que se sent més còmode sense tenir-la. Jo, sense cap dubte, estic en el primer grup. A partir d’aquí no tinc cap model d’entrenador. Em baso en la meva experiència com a jugador. No he copiat res de ningú. 

El mètode, en primera persona

“Tot va començar, és clar, al meu poble. El Vilassar em va donar l’oportunitat d’entrenar amb només 31 anys. En la meva última temporada a Tercera vaig marcar 16 o 18 gols, però vaig pensar que tampoc donava per a més la meva carrera com a jugador. Estava desitjant seure a la banqueta. Només volia entrenar i entrenar.  
 

Vam començar amb paper i boli, amb llibretes d’aquelles de quadradets. Així vam dissenyar una metodologia de treball, una manera d’entrenar, de dirigir el grup.  Tot estava preparat des del primer dia perquè en el moment que qualsevol jugador em fes una pregunta sempre la pogués respondre. Després hem anat modificant coses segons l’experiència. Al principi, jo era molt radical. Ningú es podia saltar ni una norma. Ara he vist que és necessari saber-se adaptar una miqueta. El primer és la idea: un futbol valent i ofensiu. Això per sobre de tot.
 

Rigor i normalitat  

El que mai m’ha preocupat són els sistemes de joc. Els he anat adaptant a la fortalesa de l’equip. En la nostra idea tot s’hi val, però hi ha una cosa que és innegable: en l’àmbit mental, si marquem un gol s’ha d’anar a perseguir el següent, mai tancar-se voluntàriament. Però és clar, si queden tres minuts i estem amb tres menys, ens centrem a salvar el partit.
 

És complicat definir les línies mestres del meu mètode perquè és molt ampli, però en destacaria tres punts. En primer lloc, busquem l’exigència combinada amb el fet que el jugador disfruti en el dia a dia. En segon lloc, el rigor a cuidar els detalls i estar a dalt de tot. I en el tercer, la normalitat. No s’ha de pensar que som especials ni diferents ni res d’això.  
 

Eivissa, l’error més gran

Així es va anar gestant el nostre llarg camí. Començar a Vilassar va ser una felicitat enorme. Recordo amb afecte les plantilles de les meves dues temporades allà. Després vaig anar a l’Hospitalet, el club amb el qual més vegades he estat juntament amb l’Espanyol. Com a jugador vaig militar en el juvenil i en el primer equip, i després vaig ser entrenador. Allà vam veure que no podíem aplicar el sistema del Vilassar. Vam perdre una promoció surrealista. Vam fallar un penal en la pròrroga, el rebuig encara era més fàcil i en la tanda final vam començar guanyant 2-0 i en vam fallar tres de seguits. Se’ns va escapar un ascens de manera increïble.
 

A Sabadell hi tinc un record preciós, però quan vam capgirar una situació complicada ens van destituir de forma injusta. La feina estava feta, amb set partits sense perdre. Vam caure en el vuitè i fora. A l’Espanyol B va anar molt bé, vam formar diversos nanos que van debutar amb Valverde i Lotina. Després va venir l’etapa d’Eivissa, l’error més gran de la meva carrera. Era un club que no estava preparat. En la jornada 11 ja estàvem fora. És el meu últim acomiadament.
 

L’ascens amb l’Osca

El següent pas va ser Benidorm. Vam fer una bona temporada sense cobrar des de l’octubre. Després va venir una aturada i la fase del Girona amb Raül Agné, que em va tornar a introduir al món. Vam estar a punt de pujar a Primera. Després de l’etapa al Barça vam anar a Valladolid. Vam estar des de la jornada dos entre els cinc primers però ens va eliminar Las Palmas als ‘play-off’ amb una regla que considero terriblement injusta, la del valor doble dels gols fora de casa. Amb dos empats ens en vam anar al carrer sense merèixer-ho.
 

Al Llevant l’equip va reaccionar bé a la nostra arribada,vam millorar resultats anteriors però no va ser suficient i vam baixar. A l’Sporting m’hi vaig sentir molt bé. Estic molt orgullós d’haver estat en aquest club i en aquesta ciutat en què es respira futbol per totes bandes. I finalment l’Osca. ¿Què en puc dir? Va ser una meravella. Vam pujar amb el 18è pressupost de la categoria i una ciutat bolcada”. 

Temes: Espanyol