Les claus tàctiques de la final: França, a pilota parada, a pilota llunyana

1.- La transició com a porta cap a l’èxit

Havia acabat la primera part i França només havia tirat una vegada a porta. Però portava dos gols. Un xut i de penal. Però quan més va patir, especialment contra el domini de la pilota dels croats, Deschamps es va agafar a la seva llibreta per guanyar un partit que no tenia controlat. Una falta que no era va significar l’1-0. Un penal polèmic, vist al VAR, que no al camp, va exercir la dictadura de la pilota aturada. Així van arribar els dos primers gols.

Després, ja a la segona part, amb dos trets des de fora de l’àrea (Pogba i Mbappé) van segellar el triomf gal. Un futbol senzill, acumulant homes per darrere de la pilota, esperant les explosives transicions del davanter del Paris SG, que va ser verinós a camp obert.

2.- Mandzukic, autogol i gol

Croàcia no en va tenir prou a tenir la pilota. Va tenir el 61% de la possessió. Ni tampoc completar més passades (455) que França (197). Ni tan sols córrer més (100.26 els croats; 99.23 els gals). El retrat de la desgràcia va quedar simbolitzat en el primer gol quan Griezmann es va llançar a la piscina i Pitana, l’àrbitre argentí, es va menjar aquest engany. Després, Pogba estava en fora de joc a l’acció prèvia abans que Mandzukic es marqués el gol a pròpia porta.

L’inici del drama croat. Un gol a casa seva, un altre a la porteria de Lloris, després d’un monumental error d’aquest. Després, quan l’equip de Dalic va voler reaccionar ja no va poder.

3.- El lideratge d’un poderós Umtiti

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

França estava atordida en la primera part quan Umtiti va exercir de central corrector per frenar les vies d’aigua que generava Perisic amb Pavard, el lateral dret francès. Va aparèixer fins i tot en tres ocasions el defensa blaugrana, oportú en l’encreuament, assumint també els desajustos de Varanne, fiable en el joc aeri, però imprecís amb la pilota als peus, i, sobretot, d’un desconegut Kanté.

Umtiti no només va fer un parell de crits per dominar l’àrea de Lloris sinó que es va erigir en el pilar més contundent d’un equip que es va transformar en una roca. A penes el blaugrana va errar a la passada, sense necessitat si més no de fer faltes, governant la seva àrea amb energia i clarividència defensiva. Allà enrere hi havia el veritable èxit de la França campiona del món.