Una Espanya de com més va pitjor

Espanya, com més va pitjor. Deixant-se en cada partit esquinçalls del prestigi que havia acumulat després de dos anys d’una costosa reconstrucció. La selecció està camí de Moscou (allà l’espera Rússia, l’amfitriona, en els vuitens de final) i es pregunta què dimonis li està passant en aquest Mundial. Res no és el que sembla a Espanya en un sotrac estructural que va molt més enllà del canvi traumàtic de seleccionador. Lopetegui, l’"autor ideològic" d’aquesta obra futbolística, segons va confessar Hierro, el seu improvisat successor, s’ho mira atònit des de Madrid. Igual d’atònit està el mateix Hierro. "Aquest no és el camí", va confessar en un més que necessari exercici d’autocrítica, malgrat que Espanya, en un final de pel·lícula, va acabar primera de grup triant la ruta més senzilla camí de la final.

Però res no és senzill en aquesta Espanya desnaturalitzada, que ha perdut inesperadament les essències que li van fer alimentar les esperances. És un equip tremendament fràgil. Insòlitament vulnerable. Sembla mentida dir una cosa així d’una selecció que fa dos anys que no perd i que ja ha assolit l’extraordinària xifra de 23 partits invicte: 15 victòries i 8 empats. Els impactants números no oculten l’evident declivi d’un equip que pertany a Lopetegui, malgrat que està sent dirigit per Hierro, al qual no se li endevinen solucions d’emergència per molt que un Mundial sempre guardi sorpreses.

La tremolor de De Gea

Espanya com més va pitjor, perquè a De Gea li tremolen les mans (i la ment)i trasllada aquest nerviosisme a una defensa indiscutible si es recita els seus noms, però cada vegada més discutible pel seu pobre rendiment. La selecció està feta un flam, incapaç de governar els partits com solia, transmetent una feblesa que engeganteix els rivals per petits que siguin. Cristiano es va regalar un tiberi: tres gols en 90 minuts (penal, tir insípid des de fora de l’àrea que De Gea va convertir en gol i una superba falta final). L’Iran va despullar aquesta defensa de vidre en uns 20 minuts aclaparadors per a Espanya després del gol de rebot de Diego Costa i el Marroc, que tenia a Kaliningrad les maletes per tornar a casa ja eliminada, va ficar la por al cos a la selecció.

Com més va pitjor Espanya, perquè la majoria dels jugadors es miren a si mateixos i no es reconeixen, la qual cosa provoca errades alarmants. No són només errades individuals, sinó que es tracta d’errades profundament estructurals. ¿On és, per exemple, la pressió? Un dels trets que definia la personalitat d’aquesta nova Espanya. Ni rastre. No hi ha pressió ni tampoc se l’espera, com si l’equip s’hagués fos. Fosa físicament i anímica, com proven les pitjors versions de jugadors essencials. Silva, l’estrella d’aquesta selecció, no ha comparegut encara a Rússia. És un dels llums d’Espanya. Però, tres partits després, continua apagada. Tan inestable resulta tot que es dubta, i amb raó, fins i tot de Piqué i Ramos. Mai no se’ls havia vist tan humans. Tan superats en determinats moments, conseqüència que l’equip s’estira tant que hi ha fins a set o vuit jugadors al davant de la pilota, amb rivals inundant l’àrea de De Gea com si fossin a Cal Sogre.

Gols de tot tipus

Notícies relacionades

Rocha es va atribuir el mig milió de sou de Rubiales

Tsitsipas se salva de l’eliminació en un partit agònic

Cada transició defensiva és un drama. Com a veritable drama és veure Espanya sense cap solidesa, foradada per tots els costats, encaixant cinc gols en dos partits. Gols que inclouen tot el catàleg. A pilota aturada (falta, córner i penal) i en errors defensius grollers (De Gea primer; la falta d’enteniment entre Iniesta i Ramos). No és només problema dels quatre del darrere. Però és evident que Carvajal també acusa la falta de ritme després d’estar gairebé un mes lesionat i Jordi Alba és l’únic que s’apropa a la seva millor versió, però sense arribar-hi tampoc. Aquests quatre pateixen, i fan que Hierro s’emporti les mans al cap amb massa freqüència, perquè tot l’equip es desorganitza quan perd la pilota. Encara ha tingut sort Espanya que el nou, per molt discutit que estigui, emboca gairebé tot el que li arriba. Sigui Diego Costa, el titular, o sigui Iago Aspas, un suplent intuïtiu i precís capaç de guanyar-se el jornal amb a penes un quart d’hora. Temps més que suficient per firmar un meravellós (i enormement valuós) gol.

Complert l’objectiu inicial (arribar a vuitens de final) i encara que sigui per la porta del darrere, malgrat quedar primer de grup, a Hierro se li acumula la feina. Diumenge l’espera Rússia. Però abans ha de reconstruir un equip que s’ha trencat. I, a més, ha trencat el seu encant. Espanya té un problema. I seriós.