ENTREVISTA A UN MITE DEL FUTBOL

Antognoni: «El número 10 ja no existeix»

«Els jugadors ara han de respectar els mecanismes, les ordres; cal fer determinades tasques i és igual qui les faci»

jdomenech43637662 caldas de malavella   05 06 2018  deportes   el ex jugador d180622204145

jdomenech43637662 caldas de malavella 05 06 2018 deportes el ex jugador d180622204145 / JORDI COTRINA

5
Es llegeix en minuts
Joan Domènech
Joan Domènech

Periodista

Especialista en Futbol, Barça, Esports.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Giancarlo Antognoni va ser el símbol d’una època d’Itàlia que ja no existeix. La d’una Itàlia que comptava amb un jugador carismàtic en una selecció que va ser campiona del món el 1982. Avui ni tan sols participa en el Mundial i no compta amb un futbolista admirable. Va debutar com a professional als 16 i als 18 ja estava a Primera amb el Fiorentina, on va jugar 15 temporades. Actual mànager del club, és un mite del calci.

–¿Com mira el Mundial un italià sense que hi participi la seva selecció?

–No hi estem habituats, no. Ens el mirem amb un esperit tranquil. En els últims anys es veia venir, pels problemes que havia tingut la selecció, i podia passar. Però com a apassionats del  futbol que som, ens asseiem amb ganes a veure futbol. Et ve de gust.

–¿Ho assumeixen amb pena, decepció, enuig?

–És una decepció, clar, perquè als italians ens agrada molt el futbol, és una de les primeres indústries del país.

-¿Com s’explica aquesta absència?

-Hi ha massa estrangers a la Lliga, i això penalitza els italians. No tenen espai per ascendir i accedir als primers equips. Caldria invertir més en els joves.

“Hi ha massa estrangers a la Lliga, i això penalitza els italians. No tenen espai per ascendir i accedir als primers equips. Caldria invertir més en els joves”

–¿És un problema d’inversió? ¿Els planters estan abandonats?

–No, no, estan invertint. El problema és veure que el Juventus o l’Interque tenen tants estrangers a la plantilla. Hi ha molts joves que es queden fora. No hi ha lloc per a ells al vestidor. Bernardeschi, per exemple, juga poc al Juventus.

–¿La culpa és d’entrenadors o de dirigents?

–No ho sé. És global: d’entrenadors, de directors esportius... Caldria canviar la metodologia i els objectius per protegir i afavorir els joves.

–¿O també falta valentia?

–Naturalment, això també. Els entrenadors prefereixen un futbolista expert que un de jove. Jo els entenc, perquè el resultat condiciona molt a Itàlia. Explica molt. Si dos o tres partits no van bé, els fan fora. Però els entrenadors italians són bons, dels millors, per la preparació que tenen.

“Som italians. Conservadors. No hi fa res jugar malament. Volem eficàcia. Allegri és un exemple de l’entrenador pragmàtic. Sarri ha fet jugar Nàpols com no es veia des dels temps de Maradona. Però no ha guanyat”

–¿El talent existeix?

–S’ha perdut una mica. Mana el futbolista més físic, per sobre dels tècnics, del que denominem fantasista. El número 10 ja no existeix.

–¿Com que no existeix?

–No existeix, perquè la manera habitual de jugar ha suprimit el trequartista, al mitjapunta per darrere dels davanters.

–¿No es pot jugar amb mitjapunta?

–Clar que es pot jugar, però el sistema condiciona molt.

–¿Qui va ser l’últim 10?

–Baggio, Pirlo, Totti...

–¿I el pròxim qui serà?

–Esperem que en surti algun de bo. Verdi, Chiesa... Però del 10, com es coneixia, no n’hi ha.

–Ni futbolistes especialistes ni diferents, com en la seva època. Ara Bonucci, Barzagli i Chiellini semblen tallats pel mateix patró.

–No. El futbol ha canviat. Els jugadors han de respectar els mecanismes, les ordres, estan enquadrats en un sistema. Es diguin com es diguin, cal fer determinades tasques i és igual qui les faci.

–¿Es pot tornar a jugar com abans? ¿El futbol antic que proposa Guardiola?

–Des del punt de vista tècnic és possible.

–¿A Itàlia també?

–A Itàlia és més difícil perquè mana el resultat. Només es pensa en el resultat, i el primer pensament és que no et marquin gols.

–Els equips de Guardiola són els que menys encaixen.

–És bastant lògic. Per ser campió de Lliga has d’encaixar pocs gols, has d’aconseguir un bon balanç entre els que marques i els que reps.

“El futbol ha canviat. Els jugadors han de respectar els mecanismes, les ordres, estan enquadrats en un sistema. Es diguin com es diguin, cal fer determinades tasques i és igual qui les faci”

–Canviar la mentalitat és molt més difícil.

–Costa més. Som italians. Conservadors. No hi fa res jugar malament. Volem eficàcia. Allegri és un exemple de l’entrenador pragmàtic. Sarri ha fet jugar Nàpols com no es veia des dels temps de Maradona. Però no ha guanyat, ha quedat segon.

–El bo sempre és el primer.

–Sí. La mentalitat és guanyar. Des de petits. Als espanyols, si ens comparem, els agrada més tenir la pilota.

–Però seria possible?

–Sí, seria possible, després d’un procés. El futbolista italià madura més tard perquè té menys possibilitats d’arribar a la Sèrie A. No arriben. La segona divisió és molt dura. Si hi hagués equips filials com a Espanya o un campionat de segons equips com a Anglaterra ho facilitaria. Aquí, quan acaben de juvenils només poden anar a un primer equip. És un salt molt gran i són massa joves. Però estan estudiant de crear un segon equip, com ja passava fa molts anys, en la meva època.

–Han transcorregut 35 anys del títol mundial d’Itàlia. ¿Va ser aquell el moment més àlgid de la selecció i l’actual el més baix?

–No, també el 2006, quan vam ser campions, hi havia un gran equip amb Pirlo, Totti, Gilardino... Una generació molt bona. Espero que tornem a veure alguna cosa així, però necessitem temps.

–¿El d’ara és el més baix?

–Sí. Hem de fer un canvi generacional, com han fet altres països, com Espanya o Alemanya. Espero que a l’Eurocopa del 2020 tinguem una selecció més competitiva.

–Vostè va treballar amb la sub-21. ¿Té esperances en aquest grup?

–Sí. Hi ha matèria primera, hi ha jugadors.

“Hi ha matèria primera. Hem de fer un canvi generacional, com han fet altres països, com Espanya o Alemanya. Espero que a l’Eurocopa del 2020 tinguem una selecció més competitiva”

–Va ser la seva última visita a Barcelona.

–Va coincidir amb la mort de Cruyff. Érem a Andorra, amb la sub-21. El Francesco [Francesco Luti, un amic, present en l’entrevista], m’ho va dir. “Hem de fer alguna cosa”, vaig pensar. Vam agafar una samarreta d’Itàlia amb el 14 i la vam portar tots a l’estadi.

–Vostè se sentia molt pròxim a Cruyff.

–Sí, l’admirava des de la nostra època de jugadors. Vaig debutar amb la selecció italiana contra Holanda. Ell va fer dos gols. Tenia 27 anys, jo 20. Aquella Holanda era una novetat absoluta, una cosa totalment nova.

Notícies relacionades

–Reprenent aquest altre futbol, ¿fitxaria Guardiola per a el Fiorentina?

–No som un equip tan fort per poder contractar-lo com la Juve, Inter, Roma, Milan... Som un equip jove que aspira a entrar a l’Europa League, no a la Champions. I Florència té 400.000 habitants, no és Roma ni Milà.

Temes:

Futbol