La inquietant inestabilitat d'Espanya

Espanya no perd en el Mundial, però tampoc millora. Només li falta un punt. Un empat dilluns a Kaliningrad contra un Marroc sense esperança (“el que millor ha jugat del grup”, com va comentar Busquets) li obriria les portes delsvuitens de final a la selecció de Hierro. Una selecció que transmet una inquietant inestabilitat, capaç d’oferir excel·lents minuts, amb personalitat i jerarquia per remuntar el Portugal de Cristiano, juntament amb moments de confusió i, sobretot, de trencament emocional.

Li han passat moltes coses a Espanya en tot just una setmana. Venia amb el motor a punt (20 partits sense perdre) i una idea definida guiada per un tècnic (Julen Lopetegui) que els havia tornat l’autoestima. Va arribar a Rússia i va viure un terratrèmol amb l’anunci del Reial Madrid del fitxatge del seleccionador, després que en l’últim amistós (1-0 contra Tunísia) hi haguessin hagut les bones sensacions que portava del seu llarg camí cap a la cita mundialista.

Lopetegui ja és al seu despatx de Valdebebas, la ciutat esportiva del Madrid, i Hierro, amb tot just una setmana, ha hagut d’enfrontar-se a la campiona d’Europa (Portugal) i a l’obra aixecada per Queiroz durant set anys, l’ordenat i ultradefensiu Iran. Espanya emet senyals desconcertants, reflectits, sobretot en De Gea, el seu porter.

L’error que acompanya

Aquell gravíssim error en el xut de Cristiano a Sotxi encara l’acompanya. Falta saber si algun dia deixarà d’estar al seu costat. No és que li tremolessin les mans de manera estranya per a un porter d’aquest nivell (“està entre els tres millors del món”, proclama Hierro dies després, per rescatar-lo de la penombra) sinó que van afectar la seva ment. Espanya mira cap enrere i no està, ni tampoc se sent, segura amb el porter.

Viu la selecció tan al dia que és incapaç de tranquil·litzar-se –per exemple, una vegada conquerit el seu gran tresor, el gol de Diego Costa, encara que fos de rebot–, com van evidenciar els minuts finals amb l’Iran, una prova de la inestabilitat que té com a grup. Una cosa similar, encara que amb menys temps per davant, va passar quan Cristiano va firmar el 3-3 en Sotxi. Aquells dos minuts de temps afegit van ser anguniosos per a Espanya, que tenia el pànic dibuixat a la cara per la por de perdre aquest punt.

Pànic a Kazan

El mateix pànic que va treure el cap a Kazan quan l’Iran, un prodigi d’ordre defensiu, va castigar la dèbil estructura d’Espanya, que paga l’irregular rendiment d’alguns jugadors essencials. Busquets, que acusa encara les seqüeles d’aquella gastroenteritis que el va fer aprimar-se, és un d’ells. Però no l’únic.

Silva no sembla el Silva que ha il·luminat el joc de la Roja. Iniesta també se'l veu apagat. I Carvajal, una necessària bala per la dreta, acaba de sortir de la lesió muscular que va patir a Kíev, per la qual cosa no té l’explosivitat ni la velocitat necessària per projectar el joc ofensiu d’Espanya.

Conductor i després entrenador

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Hierro ho sap. El primer dia va exercir de conductor del grup. No va tocar res del que tenia previst contra Portugal. En el segon, en canvi, va exercir d’entrenador, una cosa que va voler recordar amb decisions (Koke a la banqueta, Lucas Vázquez a la banda, Carvajal per Nacho) i, alhora, amb paraules. “Que ningú oblidi que soc jo el seleccionador”,va dir després del patit triomf contra l’Iran.

Curiosament, Espanya va aterrar a Krasnodar amb un debat gairebé únic. ¿Qui seria el nou? Aquest debat l’ha enterrat Diego Costa amb un rendiment espectacular en els dos partits: tres rematades a la porteria per firmar tres dels quatre gols (l’altre va ser de Nacho) de ‘la Roja’. El problema és que s’han obert altres focus de discussió en una selecció a la qual se li veu que no es diverteix. Més aviat, pateix. I pateix massa.