La nedadora que va preferir viure

Aquesta és la història de María Paz Corominas. Però també és la història del seu germà Juan i els seus amics Pepe Raventós i Quique Sentís. Perquè ella és el ganxo, la que pot parar-te pel carrer i explicar-te que fa 50 anys va ser la primera esportista espanyola (home o dona) que va assolir una final olímpica, en els accidentats Jocs de Mèxic’68. Però compte amb la resta, perquè et relataran com acaben de creuar nedant l’Estret de Gibraltar amb ella. Si els sembla poca cosa, tinguin en compte que el més jove del grup té 62 anys i que tots diuen estar més bé que mai. "Fem coses amb 60 que no podíem ni somiar als 40". Aquesta és la crònica d’aquesta gesta entrel’homenatge a Paz i la solidaritat amb Open Arms (han recaptat més de 6.000 euros i encara s’accepten donacions), entre la superació personal i l’esperit d’equip. S’ho van proposar, s’han entrenat i ho han aconseguit. Quatre hores i un minut per anar de la Punta Marroquina a la Punta Cires. Algun recordarà la pel·lícula ‘Cocoon’; però compte, aquí no hi ha trampa.

Arriben a Tarifa el dilluns 7 de maig i no salten al mar fins al divendres 11, així que tal com va fer en aquells Jocs, Paz es pot adaptar bé a l’entorn i sentir-s’hi còmoda. Mig segle enrere va aterrar a Ciutat de Mèxic un mes abans de la cerimònia inaugural, després de quatre anys en què havia despuntat en la natació. Aquella piscina es trobava a 2.200 metres d’altitud, així que anar-hi amb temps no era cap ximpleria. A la vora d’Europa, molts anys després, manté aquests ulls desperts que un intueix a les seves fotos en blanc i negre. I el nervi, amb aquestes mans que no paren de moure’s, aquest emocionar-se quan és necessari, amb el cap en mil coses alhora, embastant un tema amb el següent, amb un riure sonor i contagiós.   

Spitz, "un tipus especial"

A l’escola, el Betània Patmos de Barcelona, li deixaven que se saltés les classes de la tarda. "Agafava els Ferrocarrils i me n’anava al Club Natació Sabadell. Entrenava cada dia dues hores, fins a dos quarts de vuit." Diu que era "molt complidora" i que la disciplina va ser clau perquè arribés a dalt de tot. "No teníem dietista ni massatgista ni res, es tractava només de fer cas del que et deien". No pot dir el mateix de l’ídol de l’aigua Mark Spitz, amb qui va coincidir després de Mèxic a la Universitat d’Indiana. Va passar allà cinc mesos, i Paz era l’única noia a les ordres del mític entrenador Doc Counsilman, que perseguia el campió californià amb un cinturó perquè mogués el cul. Spitz, explica, era "com un peix". "Un tipus especial amb el cos molt adaptat a l’aigua, però amb poques ganes d’entrenar". Ella exhibeix una tècnica impecable als seus 65 anys, sense gairebé esquitxar, allargant el braç, traient el colze, estirant la mà per agafar més aigua, girant el cap per prendre l’aire just i necessari.

Salten de la barca a les 8.10 hores, amb un mar que, segons relaten els responsables del’Associació Creuar Nedant Estret de Gibraltar, només es produeix dues o tres vegades a l’any. Aparença de llac en una confluència marítima que és un autèntic parc d’atraccions per alscorrents. Tenen clara l’estratègia: anar-hi junts, com més enganxats millor, sense despenjar ningú i intentant mantenir el ritme, sense treure-li massa punta a Pepe, el que més tard es va ficar en el món de la natació. Aquesta tàctica no li hauria valgut a Paz en aquella final dels 200 esquena, en què va acabar setena i va tenir mig país enganxat al televisor. No era per a menys, perquè a més de la gesta, Pilar Von Carsten i ella eren les úniques dones d’una delegació formada per 124 esportistes. Tal era el bagatge femení espanyol en els Jocs, que la mare de Paz va haver d’encarregar-se dels vestits que les dues nedadores van portar a la desfilada de banderes. 

Canvis de rumb

Aviat queda clar en l’abraçada entre l’Atlàntic i la Mediterrània que Paz és un animal de piscina. El seu germà Juan, empresari i president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, és l’elegit per intentar que no s’escapi. Ni per velocitat ni per trajectòria. En el primer, més o menys bé, perquè cal frenar-la de tant en tant. En el segon, res a fer. Acostumada a seguir la línia de l’enrajolat en el qual sol nedar a Barcelona, aquí, amb una profunditat de fins a 600 metres, perd el rumb cada dos per tres. I de cop, sense avisar. Sense venir a tomb, enganxa una llarga i estranya braçada de dretes i s’escora 45 graus a l’esquerra. Des de la Zodiac, David Campà, director general de Marnatón, el club amb el qual s’han preparat, no para de corregir la seva direcció amb tocs al casquet i algun crit. Si ningú no l’advertís, potser acabaria a Tel-Aviv. Al final els surten 15,6 quilòmetres, però ella haurà recorregut com a mínim un més sense voler.

Pel camí, a certa distància, es distingeix el raig d’aire i aiguad’unes quantes balenes que arrenquen una bateria d’"oooohhhhhs" al vaixell, des del qual animen Stella (dona de Quique), Àngels (dona de Pepe) i Javier (home de Paz). Mónica, la dona de Juan, va marxar el dia abans: un esdeveniment familiar. Els nedadors no veuen cap animal i gràcies a Déu. Paz estava morta de por perquè resulta que la caravel·la portuguesa, una falsa medusa que pot deixar-te rígid amb els seus tentacles de fins a 30 metres, ha saltat aquest any de l’Atlàntic a la Mediterrània. Tan important ha estat el treball mental del grup (a ella, setmanes enrere li causava pànic posar el cap dins de l’aigua) que van decidir fins i tot buscar un ‘coach' amb qui abordar les inseguretats i els temors.

El mercant passa primer

També sorprèn la mida delsherculis mercants que es creuen en aquesta autopista marítima en la qual es navega sempre per la dreta. Moment per a l’humor quan la nostra olímpica protagonista aixeca el cap, veu un vaixell de 400 metres d’eslora capaç de partir Gibraltar en dos i pregunta: “Passem nosaltres primer?". Es podia intentar, però el repte hauria acabat abans d’hora. I malament.

Abans del que molts esperaven sí que va acabar la seva carrera esportiva. Als 18, sense que ningú la pressionés, sense cap episodi traumàtic ni trist que la motivés, va pensar que era el moment de començar una nova vida. Com la dels altres. Va estudiar, ha treballat, ha tingut tres fills i ja és àvia. "No me’n penedeixo", diu. 

Quique i Pepe avancen com si els haguessin separat al néixer. Sincronitzats com Ona Carbonell i Gemma Mengual, tots dos metges (psiquiatre i cirurgià, respectivament) dibuixen la braçada gairebé alhora, amb la mateixa trajectòria, junts però sense tocar-se, al mateix ritme. Paz, a la seva. Només li falta fer voltes a la barca, es nota que va sobrada. Juan, que ja va fer la travessia fa dos anys, es mou entre dues aigües. Però davant de l’involuntari caos navegant de la seva germana, acaba per unir-se als 'bessons’. També se'l veu molt fi.

Toquen l’Àfrica. S’atura el crono. Abraçades, crits i aplaudiments. També sentides dedicatòries, com la de Quique a la seva germana Adriana, morta al mar el 2011, i al seu pare, que va intentar aquest repte en els 60 amb l’equip de waterpolo del Club Natació Barcelona. Aquells nois van voler creuar passant-se la pilota. Van tornar a casa sense el diploma. Quique ha arrencat aquesta espina familiar. 

I ara on anem?

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

Pugen al vaixell i es treuen el neoprè. Poques rascades: la vaselina ha funcionat bé. Acaben al restaurant El Ancla, on hi ha brindis, anècdotes i desitjos de buscar nous desafiaments. "I ara per a què continuarem marxant? Haurem de buscar un altre repte...", diu Juan. Es parla d’una travessia a Galícia amb un corrent endimoniat. Alguna cosa faran. 

Paz va abandonar l’elit de la nataciól’agost de 1970, després dels europeus disputats en les Picornell de Barcelona. "Volia ser una persona normal, encara que de vegades em pregunto si podria haver allargat una mica tot allò." Va deixar nou rècords d’Espanya, així que posats a endevinar, amb la maduresa hauria pogut aspirar a tot. Però això, 'tot’, és precisament el que creu que ja ha aconseguit en els seus 65 anys de vida.