La medalla més amarga

Han passat gairebé 25 anys, però la sensació de dolor, de fracàs, d'amargura, segueix viva en els seus protagonistes. I això que la selecció espanyola de waterpolo es va emportar la medalla de plata als Jocs de casa, els de Barcelona-92. Però res ni ningú podia consolar aquells 13 guerrers de l'aigua que tenien entre cella i cella un únic objectiu: ser campions olímpics davant de la seva família, els seus amics, la seva gent.

Les piscines Picornell, el mateix escenari, acollirà avui una reedició d'aquella final agònica, inacabable, que es va decidir a favor d'Itàlia per un gol en la tercera pròrroga (8-9). Jugaran les seleccions actuals; els veterans han declinat tornar a llançar-se a l'aigua. «Si ho féssim sí que es parlaria de waterpolo: 13 tios fent el ridícul a l'aigua», fa broma Sergi Pedrerol, un dels 13 magnífics. Però ell, com molts altres, seran aquesta tarda (19.00 h.) a l'Espanya-Itàlia de les Picornell per rebre un merescut homenatge. Alguns no s'hi podran desplaçar i hi faltarà, per sobre de tots, San Jesús Rollán, mort fa uns anys.

Un malson

«Van ser uns anys meravellosos que al final van acabar amb un enterrament. Mirar enrere sempre té aquest punt tan dur. Va ser una pèrdua irreemplaçable», explica Dani Ballart, un altre dels 13 waterpolistes de plata, molts dels quals es van reivindicar a Atlanta-96 amb un or. ¡Per fi un or!

Van ser necessaris aquells quatre anys que van passar entre els dos Jocs per treure's la dolorosa espina. «Vam tardar quatre anys a superar aquell partit, a oblidar aquella final de Barcelona. I no són paraules buides. Molts vam estar  anys sense conciliar bé el son, amb malsons. Et passaven pel cap moments d'aquella final. Va ser molt dur perdre-la perquè no teníem clar si podríem tornar a estar en una altra, perquè era a Barcelona, davant dels nostres, i perquè era l'última possibilitat d'Espanya de guanyar un altre or en uns Jocs en què en van caure diversos més», explica Ballart, que assegura que no ha tornat mai a veure la final sencera, i que no pensa fer-ho en el futur.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Les mateixes o semblants sensacions atresora Sergi Pedrerol: «És difícil explicar el dolor que vam sentir malgrat haver guanyat una medalla de plata. Perdre després de tres pròrrogues és molt difícil de pair, sobretot després del camí que vam recórrer per arribar-hi, tan dur psicològicament i físicament».

En això hi va tenir a veure el tècnic Dragan Matutinovic - «Però vam passar de témer Hongria que els hongaresos ens respectessin a nosaltres», diu Ballart- que va aconseguir que, encara que fos per unir-se contra ell, els seus homes fossin «una pinya, una família, que és la base dels èxits dels equips».