L'atleta independentista que va passejar la bandera 'rojigualda' per Belgrad

Adel Mechaal és un despistat a l'hora d'omplir la seva localització per als controls antidopatge i políticament va estar a les llistes de CiU per Calonge

mechaal

mechaal / Darko Vojinovic (AP)

2
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Adel Mechaal, i per saber-ho només cal parlar 10 minuts amb ell, no amaga mai les seves idees. El nom descobreix de seguida el seu origen magribí, del qual no renega, els orígens de la seva família, al costat de les bellíssimes muntanyes del Rif. Però el seu català denota un perfecte accent empordanès, del noi crescut a Palamós, on es va instal·lar el seu pare, Mustafà, després d’aconseguir els papers i de treballar com a paleta per als Jocs Olímpics del 1992. En les últimes eleccions municipals va ocupar un lloc a la llista de CiU per Calonge.

    Ell no amaga que el seu país és Catalunya i que, si un dia culminés el procés independentista, ell se sentiria feliç de competir internacionalment com a atleta català. Però, alhora, tot i les crítiques que li han arribat des d’alguns estaments de Madrid (i les sospites de dopatge tampoc l’han ajudat) sempre ha defensat que respectarà els símbols d’Espanya. Ahir no va tenir cap problema a agafar la bandera espanyola i fer la volta d’honor a la pista de Belgrad amb una gran ensenya rojigualda després de la seva victòria.

La declaració de principis

«Tinc els meus sentiments i no penso queixar-me del tracte exquisit que em dona la selecció espanyola. Portaré la seva samarreta amb absolut respecte, però si un dia s’aconsegueix la independència, jo ho tinc clar: el meu país es diu Catalunya», va declarar fa un any a aquest diari. I això que la infantesa de Mechaal a Palamós no va ser fàcil, ni per a ell 

–té 26 anys– ni per als seus cinc germans. La seva va ser una de les primeres famílies marroquines que van arribar a la ciutat.

Notícies relacionades

    Mechaal és famós per les seves badades, sobretot a l’hora d’omplir la localització, el pla ADAMS (Antidoping Administration Management System), que obliga els esportistes professionals a comunicar a les autoritats encarregades dels controls antidopatge el lloc on són. Un primer cop, el desembre del 2016, els inspectors es van presentar a casa seva, a Calonge, i no hi era. Primera falta. Després havia de competir al cros d’Elgoibar, però no hi va anar per lesió i va oblidar anotar-ho. Segon avís. I el tercer cop va anar a córrer un míting a Zolder (Bèlgica) quan havia d’estar concentrat a Font-romeu (França). Tercera falta. I amb tres avisos cau un positiu com una catedral, dos anys. Ell va al·legar que no hi va haver malícia. Va estar a punt de perdre’s els Jocs de Rio, on va arribar torbat i a última hora per competir sense èxit.

    Al desembre se li va comunicar que se li imposava un any de sanció, però va recórrer al Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS), que li va atorgar la cautelar que li ha permès la victòria a Belgrad.