Lydia Valentín: "Sabia que competia amb rivals que no anaven netes"

Lydia Valentín està a Barcelona. Aquest matí es posa davant de 300 persones en una classe magistral de fitness, patrocinada per Bridgestone, sota el lema Persegueix el teu somni, supera els obstacles, que ve com l’anell al dit a una esportista que ha arribat al punt més alt en la seva modalitat, l’halterofília, després de superar multitud de pedres en el camí i vicissituds ben pintoresques. La lleonesa de Camponaraya, petit poble pròxim a Ponferrada (Lleó) on va néixer fa 31 anys, és l’única esportista que en un mes ha sigut medallista olímpica tres vegades… en tres Jocs diferents. A principis d’agost va saber que el podi de la seva categoria (75 quilos) de Londres 2012 havia caigut sencer al realitzar-se les mostres antidopatge, fet que li donava la victòria; el dia 12 es va penjar el bronze a Rio 2016, i pocs dies després de tornar a casa una altra revisió de Pequín 2008 la va portar del cinquè al segon lloc. Or, bronze i plata en un mes. 

–Quin munt de sensacions devia sentir durant aquell mes, ¿oi?

–Moltíssimes. Va ser la barreja de molts sentiments. Primer vaig sentir una alegria immensa, però després penses: ¡Com m’han pogut fastiguejar tant! ¡Com és possible que es permeti això! Estem parlant d’esport. Quan un esportista es dopa deixa de ser esportista i això deixa de ser esport. I aquí s’ha demostrat que s’han fet moltes trampes que han de ser durament castigades.

–¿Què ha sigut el més dolorós de tot aquest procés?

–Hem estat durant vuit anys treballant a l’ombra quan, en realitat, érem campions i subcampions olímpics. Penso en tot el que hauria viscut, el que hauria passat, el recorregut que hauríem fet en els entrenaments, les facilitats que hauríem tingut jo, els meus companys i la mateixa federació, que és una federació petita, si tot això s’hagués sabut abans i s’hagués castigat en el seu moment.

–Vostè té (o tindrà, quan es completi tot el procés) tres medalles olímpiques, però només va tenir l’oportunitat de pujar al podi una vegada, amb el bronze a Rio…

–Sí, ara sé el que se sent al pujar a un podi olímpic, i m’han pres aquesta sensació en dues ocasions. Una d’elles, fins i tot sentint l’himne, amb tota la gent emocionant-se amb tu. Per a això s’entrena realment un esportista.

–I després hi ha l’aspecte econòmic. Els 94.000 euros per l’or del 2012, els 48.000 per la plata de Pequín, els 180.000 no abonats pel diferencial en el programa ADO…

–Fa uns dies em vaig reunir amb el president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, i em va dir que estigui tranquil·la, que no em preocupi, que demanarà al COI i a la federació internacional que sancioni les noies, que lluitarà tant per les medalles com pels premis. Jo, per la meva part, reclamaré totes aquestes coses perquè hi tinc dret. Al final, les medalles són de les persones que les aconsegueixen honestament. El moment in situ de rebre les medalles ja no el viuré, però després de sortir tan ­malparada, tan perjudicada emo­cionalment, reclamaré perquè, encara que tard, s’ha de fer justícia.

–En alguna ocasió ha declarat que els positius en les reanàlisis realitzades pel COI tampoc l’havien sorprès gaire.

–Algun dia havia de passar, i ha passat ara, gràcies a Déu. Tot això es veia venir. Sabia que competia contra rivals que no anaven netes. La noia que va guanyar a Londres [es refereix a la kazakh Svetlana Podobedova] havia estat sancionada durant quatre anys, això és un fet. Sabia que havia fet trampes, i no és rar que la tornessin a enxampar. N’hi va haver una altra que ha donat positiu tant a Pequín com a Londres. No és bo acusar sense saber perquè tothom és innocent fins que es demostra el contrari, però…

–En les reanàlisis efectuades han acabat caient gairebé totes les seves rivals. ¿Què significa això per a ­vostè?

–Doncs que sóc la campiona a Londres i la subcampiona a Pequín i, sobretot, que s’ha demostrat que m’han de guanyar amb dopatge; si no, no en són capaces. Però el que més em satisfà és que la gent sàpiga gràcies al meu exemple que és possible pujar a un podi olímpic, mundial o europeu estant net. Fa un temps, això era impensable, i ara tenen un referent. Pensaran: ‘si ella ho va fer, ¿per què no ho puc fer jo?’ I aquest és un fet superimportant per a mi.

–A més de ser un referent per als altres aixecadors o aixecadores, això també és un bon exemple per als nens, ¿oi? ¿Veu ara més nenes que volen dedicar-se a la disciplina dels halters?

–Sí, sí. Fins i tot moltes mares es posen en contacte amb mi perquè les seves filles volen fer el mateix que m’han vist fer a mi. Ara tenen una referència, no com quan jo vaig començar al poliesportiu de Camponaraya. A mi m’agradaven tots els esports, i destacava en uns quants: atletisme, bàsquet… Un dia l’entrenador em va fer provar l’halterofília, amb 11 anys, i vaig quedar enamorada d’aquest esport.

Notícies relacionades

Rocha es va atribuir el mig milió de sou de Rubiales

Tsitsipas se salva de l’eliminació en un partit agònic

–¿És adequat per a les nenes?

–Per descomptat. He estat competint més de 15 anys i només m’he lesionat una vegada, a finals del 2015. És un esport que no és gens lesiu perquè no hi ha impacte. Es tracta de polir la tècnica i treballar molt la musculatura i la força per aguantar les càrregues. Sí que és veritat que es necessiten algunes condicions, innates o adquirides, per despuntar, com coordinació, flexibilitat, elasticitat muscular, força explosiva, saber reaccionar als moviments… I pel que fa al pes, aixeques el que has entrenat i treballat: no et despertes un dia amb superpoders.