Mireia, un esperit de lluita

Vaig conèixer la Mireia quan va arribar al CAR de Sant Cugat amb tot just 15 anys. La recordo com una nena que, aleshores, amb els cabells rossos i els ulls blaus, feina una sensació de fragilitat

2
Es llegeix en minuts
DAVID MECA (bicampió del món en aigües obertes)

Vaig conèixer la Mireia quan va arribar al CAR de Sant Cugat amb tot just 15 anys. La recordo com una nena que, llavors, amb els cabells rossos i els ulls blaus, feia una sensació de fragilitat. Ella era la més jove de l’equip i jo, el més veterà. A vegades, venia el seu pare i parlava amb mi, perquè era campió del món, del món de la natació. Però, de seguida, va començar a destacar de la resta. Era molt nena però amb un esperit de lluita interior que les altres no tenien.

De seguida em va impactar una imatge de la Mireia que recordo perfectament com si passés ara mateix. La Mireia sortia de l’aigua plorant, a vegades perquè no es trobava bé, perquè estava esgotada o patia alguna lesió o, simplement, perquè les coses no li havien sortit com ella volia. ¿I què feia? Doncs, en lloc de rendir-se, es tornava a llançar a l’aigua. Sempre va creure en ella mateixa i sabia, des de molt petita, com superar els moments difícils amb aquesta vocació de lluitadora que posseeix.

Mai llançava la tovallola, només s’entrenava, s’entrenava i s’entrenava, perquè un campió no sorgeix de l’atzar, un campió acostuma a treballar amb els entrenadors més durs, hores i hores amb sessions de qualitat, i es fa fort davant les adversitats… mai deixes de nedar. I per això, la Mireia, en lloc de donar-se per vençuda, tornava a la piscina, una vegada i una altra. De seguida es va veure que era una nedadora molt completa, aspecte que m’agrada molt d’ella, ja que és capaç de destacar tant en les distàncies curtes com en les llargues. Hi ha nedadors que només són especialistes en una prova en concret, però la Mireia sempre destaca en tot el que neda. I fins i tot seria una extraordinària competidora, i sé que ha tingut algunes experiència, en les proves de llarga distància d’aigües obertes, on jo vaig aconseguir els meus èxits esportius i els meus títols internacionals.

Notícies relacionades

Des que era petita, des del primer dia que la vaig veure al centre d’alt rendiment, ha volgut arribar a dalt de tot, cosa que és complicadíssim al nostre país, perquè, encara que tinguem bons centres, entrenadors o clubs, no estem a l’altura dels Estats Units ni d’Austràlia.

Jo me’n vaig haver d’anar als Estats Units gairebé una dècada i cada vegada que em llançava a la piscina, hi havia tanta qualitat a l’aigua, tants campions junts, que cada entrenament es convertia en una autèntica competició. A Espanya no passa igual i per això, moltes vegades, la Mireia ha hagut d’entrenar-se amb els nois, que són tan ràpids com ella. Això l’honora encara més; a ella i els seus pares, a qui conec i vull donar l’enhorabona, perquè la seva medalla d’or és un treball i un èxit de família.