Ben Johnson, el positiu amb què va començar tot

Va ser el 1988. Als Jocs de Seül. Davant la mirada de milers de persones presents a l’estadi i centenars de milions de teleespectadors a través de la televisió. Ben Johnson va derrotar Carl Lewis en la final dels 100 metres, la més ràpida de la història. Un fotograma inesborrable en la història de l’olimpisme. El velocista canadenc va pujar al cel després de superar el proclamat 'Fill del Vent' amb un marca estratosfèrica: 9.79 segons, un nou rècord del món inimaginable per a l’ésser humà, que va fer empal·lidir els 9.92 del seu rival.

Però a la mateixa velocitat que va córrer per la pista coreana va baixar als inferns quan es va anunciar el seu positiu per estanozolol, un esteroide anabolitzant, que va commocionar el món de l’esport i el va expulsar de la seva confortable innocència, que ja no recuperaria, pel degoteig constant d’altres noms que han passat a engrossir la llegenda negra, com els de Marion Jones, els velocistes grecs Kenteris i Thanou o el de l’hispanoalemany d’esquí de fons, Johan Muhlegg.

Tot just 48 hores després de la seva victòria, Ben Johnson va ser desposseït del seu títol i del seu rècord del món, mentre que Carl Lewis va ser proclamat campió d’una final que va passar a la història com la carrera de la vergonya i que va convertir Johnson, que va haver de reconèixer la culpa, en un empestat.

En realitat, no va ser fins que va esclatar el positiu de Johnson que es va aconseguir despertar la consciència col·lectiva del món de l’esport per combatre els tramposos, malgrat que és impossible recórrer la història recent de l’olimpisme sense trobar rastres aïllats o alguna pista que condueixi cap al dòping.

Sempre hi ha hagut sospita d’irregularitats i de pràctiques il·legals, i va ser arran de la mort del danès Knut Jensen, en la prova en ruta dels Jocs de Roma, el 1960, després d’absorbir una dosi massiva d’estimulants, seguida de la del també ciclista Tom Simpson al Tour de 1967, que el COI va optar per dotar-se d’una comissió mèdica i de publicar una primera llista de productes prohibits als esportistes.

Arran del positiu de Johnson, el moviment olímpic va iniciar la seva particular croada per netejar la seva imatge, que va començar a calar especialment als Estats Units. Un dels primers caçats va ser el llançador de pes nord-americà C.J. Hunter, que va ser sancionat per competir als Jocs Olímpics de Sidney, el 2000. Això no va impedir que la seva dona, Marion Jones, la velocista i saltadora de longitud, es convertís en una de les estrelles d’aquella cita, amb una collita de cinc medalles, tres d’or.

Set anys més tard, acorralada per la justícia nord-americana, la velocista va admetre haver pres productes prohibits subministrats pel laboratori Balco. El COI va decidir retirar-li totes les medalles, encara que mai havia donat positiu en un control. Però les seves mentides la van conduir a passar vuit mesos a la presó el 2008.

Vergonya espanyola

Igual d’impactants van resultar els positius detectats als Jocs de Salt Lake City el 2002, que van esquitxar, entre altres esquiadors, el nacionalitzat espanyol Johan Mühlegg, guanyador de tres medalles d’or en esquí de fons, en les modalitats dels 30 quilòmetres lliures, 20 quilòmetres persecució i 50 quilòmetres clàssics. Mühlegg va ser desqualificat després de la seva última victòria per haver donat positiu en darbepoetina, una medicina que augmenta la resistència i que en aquella època no estava inclosa a la llista de substàncies prohibides. La Federació Internacional d’Esquí el va suspendre per un parell d’anys i el COI, en principi, només li va retirar l’última medalla. Però el desembre del 2003, el Tribunal d’Arbitratge Esportiu va decidir que les havia de retornar totes.

Als Jocs d’Atenes, el 2004, es va posar en marxa el primer Codi Mundial Antidopatge i van ser detectats un total de 26 infractors, un rècord fins a aquell moment, sense comptar el ciclista Tyler Hamilton, que va tornar la seva medalla d’or el 2011, després de confessar, malgrat que van ser els noms dels velocistes grecs Kostas Kenteris i Ekaterina Thanou, els que més es recorden, després de simular un accident de moto abans d’iniciar-se els Jocs per intentar escapar als controls antidopatge i acabar sent exclosos de la competició.

Nou test d’EPO

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

En el període entre Pequín i Londres, la lluita per detectar positius dels atletes s’ha ampliat després amb les mostres preses als atletes durant la competició, sobretot amb la posada en marxa d’un nou test de detenció de l’EPO, que va servir per caçar, entre altres el campió olímpic de 1.500 a Pequín, Rashid Ramzin, de Bahrain, i la plata del ciclisme en ruta, l’italià Davide Rebellin.

Aquest 2016, unes setmanes abans de l’inici dels Jocs de Rio, les anàlisis retroactives han deixat noves víctimes pel camí: 31 detectats a Pequín i 23 més a Londres, incloent-hi la campiona olímpica de salt d’altura, la russa Anna Txitxerova.