«Barcelona ha sigut l'aposta de la meva vida»

«Papa. Vull anar-me'n a Barcelona». Carla Suárez tenia 17 anys quan li va demanar al seu pare anar-se'n de casa per ser tennista professional. Havia acabat el batxillerat i aprovat la selectivitat. La seva decisió era tan ferma com meditada. Se sentia estancada a Las Palmas de Gran Canaria. Volia fer un nou salt. Estava classificada en el lloc 390 del món i necessitava un canvi. I així, convençuda que havia pres la millor decisió va aterrar un dia de juliol del 2007 a Barcelona. Va apostar fort. Va elegir Xavi Budó i Marc Casabó, dos entrenadors joves que tenien un grup de noies amb les mateixes il·lusions que ella de progressar en el món del tennis, i amb ells ha format un equip que ni podia imaginar el que aconseguiria. Deu anys després Carla Suárez és la número 6 del món, la segona a la Race -classificació de l'any per al Masters de Singapur- i acaba de guanyar el seu primer gran torneig, un Premier 5, a Doha.

-¿Es recorda ara d'aquella Carla que va arribar a Barcelona?

-Molt. La il·lusió amb què vaig arribar segueix intacta. Sabia on venia. Sóc la mateixa però amb una mica més d'experiència. Anar-me'n de casa va ser difícil. Vivia en una illa amb els meus pares i tota la meva gent. Era feliç. Però volia ser tennista. Venia a Barcelona, un lloc desconegut, una ciutat enorme, on feia fred però disposada a entrenar-me i treballar.

-¿Ha valgut la pena?

-És l'aposta més gran que he fet en la meva vida. Em vaig llançar a l'aventura i era conscient que podia anar malament.

-¿No ha anat malament?

-Quan estàs 200 o 300 del món es veu lluny… Hi ha uns quants números al davant.

-¿Com es fa realitat?

-Amb treball, suor i llàgrimes. Hi ha de tot perquè és un procés molt llarg en què només compta el dia a dia, millorar, polir defectes, prendre decisions bones i dolentes.

-¿Va pensar a tornar a casa?

-En cap moment em va passar pel cap renunciar a les meves il·lusions, a la meva decisió. Això no vol dir que no hi hagués moments durs i amargs, sobretot amb les lesions. Però també m'he sentit acompanyada per la meva gent i sempre he disfrutat amb la meva feina.

-En Doha es va alliberar ¿oi?

-Guanyar sempre és un gran alliberament. Havia perdut moltes finals però vaig aconseguir guanyar un gran. A Doha, menys Xaràpova i Serena, hi havia totes les millors. I això que la final no va començar gens bé i vaig haver de remuntar el primer set i un 0-2 al tercer. Va ser una victòria molt emotiva que es posa molt bé i que de cara a la resta de rivals els fas veure que també ets capaç de guanyar tornejos grans.

-¿Ara ja es creu una top ten de debò?

-L'any passat va venir tot de cop. La diferència és l'experiència. Ja he passat per aquesta situació. Tant de bo hi pugui estar molt temps. Això és el que vull i lluitar per estar al més amunt possible.

-L'any passat estava jugant igual de bé i de cop va deixar de guanyar partits ¿Què va passar?

-Vaig tenir un inici molt bo de temporada. Jugava amb molta confiança i vaig obtenir grans resultats, però em vaig parar de cop després de perdre en primera ronda a Wimbledon davant Ostapenko [rival de la final a Doha]. Aquella derrota [6-0, 6-2] em va fer molt de mal. Vaig intentar girar full, però quan perds confiança en aquests nivells no és fàcil recuperar-la. Vaig entrar en un bucle del qual no hi havia forma de sortir. La gent em recordava que havia perdut 6 o 7 partits seguits i no és fàcil…

-¿Li va passar una cosa semblant a aquella ansietat que va tenir Nadal?

-El seu cas és un altre nivell, però si que entenc el que deia i sentia el Rafa en aquells moments difícils que va passar. T'entren nervis, tensió i ansietat, vols rendir bé però no surten les coses. La veritat és que ho passes malament.

-¿I la solució?

-Quan caus en una mala ratxa el teu cap et fa donar massa voltes a tot però vam aconseguir que les coses tornessin al seu curs. Vaig creure en la gent que tinc al voltant, els vaig escoltar i vaig acceptar les crítiques. Si treballes bé i creus en el que fas al final les coses surten.

-Treballa en equip amb dos entrenadors ¿Bona fórmula?

-Ells no es cansen de mi i jo no em canso d'ells. Ens compenetrem bé encara que són dues persones molt diferents. El Xavi és més el mentor, qui porta el control. El Marc està més a la pista i porta el dia a dia. Estar amb ells dos m'enriqueix molt. Sense l'ajuda del Marc a Doha probablement no hauria guanyat. Em va dir que encara hi havia temps de remuntar. Em va demanar que lluités, que corregués, que tingués actitud...però això a vegades no ho veus i no és fàcil acceptar-ho perquè penses que ho fas. Sóc conscient dels meus errors i accepto les crítiques. Això és fonamental per evolucionar i superar situacions.

-En la semifinal contra Radwanska no va ser necessària aquesta ajuda. Va donar una lliçó de tennis.

-Va ser un partit rodó. D'aquells dies que totes les peces encaixen. Em sortia tot. Tenia molt clar el que havia de fer.

-Si veiés jugar des de fora la tennista que es diu Carla Suárez ¿què en diria?

-Uf. Veig vídeos. La veritat és que em posaria molt nerviosa en segons quins partits, però en altres disfrutaria molt també.

-El circuit femení està en un moment de canvi.

Sí, està molt igualat, molt obert i molt interessant de cara a l'aficionat i a nosaltres perquè les portes estan obertes i totes sabem que tenim les nostres oportunitats.

-Ara primen les jugadores fortes, altes, potents. Aquestes no són les seves virtuts. ¿Com s'ho fa?

-Cada una juga amb el que té. Ara les jugadores tenen envergadura, cops poderosos, velocitat de bola… van a sac, es juga molt ràpid, sense donar ritme. Però jo ho supleixo amb altres recursos. Rapidesa, varietat de cops, buscar els angles, canvis d'altura de la bola... Ja sabem quin és el meu estil i no el canviaré.

-Se'n va a Indian Wells i Miami amb els deures fets.

-Sí. Hi vaig amb confiança. Físicament em trobo bé i hi vaig per intentar fer-ho bé.

-¿Es marca objectius?¿Sent que ja els ha complert?

-És necessari marcar-se metes o re­ferències perquè és el que ens motiva. Els reptes ajuden. Els meus objectius són guanyar tornejos, acabar entre les 10 millors i fer-ho bé als Grand Slam. Superar aquesta barrera que tinc de no passar de quarts de final.

-¿Es pressiona massa?

-Al principi sí. Ara no. De moment he fet quarts a Austràlia i queden tres Grand Slam. El següent serà Roland Garros, que és un dels meus tornejos primordials i tant de bo que hi arribi en la millor forma.

-¿Se sent feliç per tot el que ha aconseguit?

-Em sento bé. Estic tranquil·la amb mi. Sí, sóc feliç. Disfruto jugant a tennis i personalment no canviaria res.Estic satisfeta i amb ganes de fer més.

-¿Què no li agrada del tennis?

-La soledat. No poder estar amb la teva família o els teus amics perquè la vida és per poder compartir i, a vegades, no puc. Això i la competència excessiva que hi ha, setmana rere setmana lluitant, veient la mateixa gent. És esgotador. No és fàcil.

-¿Diuen que és difícil tenir amics?

-Jo en tinc. A la pista hi ha rivalitat però a fora cap per a mi. Competir és la nostra feina però s'ha de saber diferenciar. Cada setmana una guanya i la resta perd.

-Però després d'encaixar una derrota deu costar ¿oi?

Hi ha de tot. A vegades comentes les jugades o fins i tot fas bromes si hi ha confiança, altres vegades trigues alguns dies a dirigir-te la paraula.

-Ara està jugant els dobles amb Sara Errani. ¿S'ha acabat el doble amb Garbiñe Muguruza?

-Jugaré amb Garbiñe a Indian Wells i algun torneig més abans dels Jocs, que era el nostre objectiu quan els nostres entrenadors ens van animar a jugar juntes. Ens ha anat fenomenal i hem jugat dos Masters, però tenim uns rànquings en individuals i uns objectius que ens fan difícil compaginar els dobles. Jo aquest any no jugaré els dobles als Grand Slam però sí que vull fer-ho a Rio i fins i tot en mixtos. Però després dels Jocs el més lògic serà que no juguem, només alguna setmana que ens vagi bé.

-¿Es porta bé amb Muguruza?

-És clar. Les meves relacions són molt bones, sempre ho parlem tot. No tenim cap problema.

-¿I com la veu?

-Hi ha moltes expectatives amb ella. Va fer una gran temporada l'any passat. Garbiñe té tennis i un potencial molt bo però s'ha de ser pacient. Té 22 anys i molt temps al davant.

-¿Recorda algun moment del qual se senti especialment orgullosa?

-Sens dubte el torneig de Miami de l'any passat. Em va marcar arribar a la final i ser top ten.

-Però a la final Serena Willams la va guanyar 6-1 i 6-0.

-Em sento orgullosa d'haver jugat la final. Serena és una de les millors de la història i una assignatura pendent en la meva carrera. Hi he jugat cinc o sis vegades i en cap set he pogut fer-li més de tres jocs. És una espineta que tinc clavada que espero treure'm algun dia.

-¿La sorprèn que segueixi jugant, havent-ho guanyat tot?

-No. Ella té la motivació per ser la millor de la història, per guanyar més Grand Slam que ningú i perquè té la satisfacció de saber que encara pot lluitar per les grans coses, contra les millors.

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

-¿Es veu a la seva edat al circuit?

-No em veig jugant amb 34 o 35 anys, però no em marco edat de retirada. En tinc 27 i ja sóc de les veteranes. Per estar al circuit s'ha de tenir motivació i il·lusió.