«No hi ha cap lloc millor que el Barça, lluitant per títols»

El seu puny aixecat cada vegada que marca un gol s'ha convertit en un ritual al Palau. Després de més de 13 anys des que va debutar amb el Barça, l'equip dels rècords i els set títols no s'entendria sense la figura del seu capità. Home de la casa i blaugrana des de petit, Víctor Tomás González (Barcelona, 1985) seguirà sent el cap visible del projecte de Xavi Pascual després d'anunciar-se la seva renovació fins al 2020.

-¿Com ha viscut tots aquests dies des que es va anunciar la seva continuïtat?

-Molt content per seguir quatre anys més a casa i especialment en un club com aquest, on sempre és molt difícil rendir i mantenir-se. Sóc feliç que hagin confiat en mi i és clar que, sent una persona que ha nascut i és de Barcelona, no hi ha cap lloc millor que el Barça.

-¿Mai li ha passat pel cap anar-se'n i viure noves experiències en lligues com l'alemanya?

-Campionats com la Bundesliga o la lliga francesa són atractives. Tot i així, crec que estar a casa té el seu valor i més al millor equip del món. Sé que al Barça sempre lluitaré per tots els títols.

-¿Com conviu amb l'obligació de guanyar cada partit?

-Amb això s'hi conviu i és inherent a la samarreta. Quan ets xaval i entres a la categoria de cadet, veus que al Barça la competitivitat i la pressió per guanyar t'acompanyen i aprens a conviure-hi. Per aquest motiu, grans jugadors han vingut i no han acabat d'adaptar-se.

-El seu primer gol com a blaugrana l'hi va marcar al seu actual tècnic, Xavi Pascual. ¿Recorda els seus inicis?

-Ho recordo amb molt d'afecte, amb la meva família i amics veient-me al Palau. El primer llançament me'l va parar i el segon va ser un rebot, no es va entendre amb el seu defensor i vaig marcar a porta buida. En el tercer gol es va enfadar amb mi perquè el vaig celebrar i guanyàvem de molt (riu). Són d'aquelles anècdotes que guardo amb molt carinyo.

-Vostè no s'arronsa davant ningú i és molt regular. ¿Com se sent actualment?

-Ahir precisament ho parlava amb la meva dona a casa. Han passat tantes coses... i em fa la sensació de no haver-les disfrutat prou. Com a jugador he anat evolucionant i he aconseguit ser més regular en tots els sentits del joc. Ara tinc més varietat que quan vaig començar, he evolucionat sense pressa però sense pausa i ara per ara em trobo molt bé físicament i mentalment.

-¿Quines sensacions li transmet l'equip, tenint en compte la quantitat de jugadors que han anat a l'Europeu i el cansament que suposa?

-És cert que físicament no estem en el nostre millor moment. El calendari és el que és i és igual per a tots. La veritat és que aquest model és bastant perjudicial per als jugadors.

-¿La falta de competitivitat a la lliga és està reduint la capacitat de créixer del Barça?

-Com a equip sempre estem treballant amb la ment posada a aconseguir la Copa d'Europa. De la manera com afrontem cada partit, la lliga ni ens perjudica ni ens ajuda. És la que tenim i intentem jugar-la amb la màxima professionalitat.

-La situació de l'Asobal tampoc hi ajuda. ¿Quina creu que seria la clau per reconstruir-la?

-Primer, falten infraestructures dignes. Des de la falta de llum o que no faci fred en un pavelló, fins a tenir una imatge corporativa. A més, necessitem més xou al voltant del mateix esport, que l'espectador no solament vagi a veure un partit d'handbol, sinó que trobi alguna cosa més. Ara, nosaltres mateixos deixarem el vell Palau. Serà dolorós perquè jo he crescut aquí, però crec que és necessari.

Notícies relacionades

La paret més alta d'Alberto Ginés: com el primer or olímpic d'escalada busca un lloc a París 2024

La consagració de Lunin

-A la selecció, després d'un Europeu més que acceptable, l'equip va desaparèixer en la final davant Alemanya. ¿Té la sensació, més que mai, d'una oportunitat perduda?

-Sí, sens dubte. La vaig tenir un segon després de perdre el partit. La plata té moltíssim valor, l'handbol espanyol només en té tres, però tal com es va perdre va ser molt dolorosa. Va ser una de les derrotes més humiliants de la meva carrera. Van ser molt dures la de quarts de final als Jocs de Londres, la semifinal amb el Flensburg o la final amb l'Hamburg, però la més humiliant, sens dubte, va ser contra Alemanya.