Contes i llegendes de la BBC

Bale, Benzema i Cristiano han despertat quan més intensament es debat si el trident blaugrana, Messi-Suárez-Neymar, és el millor de la història. El que passa és que la BBC segurament és més aviat un trio estrany perquè el forma un sol home.

REIAL MADRID: EL JO, ME, MI, AMB MI DE CRISTIANO

La BBC potser no és més que una llegenda, un conte, almenys la que emet des del Bernabéu. Els tres astres del Reial Madrid van marcar davant el Getafe, aquí un amic, però això no és gens freqüent. Feia vuit mesos que no es produïa aquesta coincidència, des del 5 d'abril, davant el Granada. A més, el lema d'aquells tres mosqueters és "tots per a un i un per a un", perquè la televisió, BBC inclosa, permet avui veure totes les vergonyes que es donen en un terreny de joc. Per exemple la trepitjada de Suárez, però també l'infantilisme egoista i que comença a ser còmic de Cristiano Ronaldo. Ell seguia reclamant un penal d'aquells que surten tan econòmics a Chamartín mentre tots els seus companys abraçaven Benzema, que acabava de marcar en la mateixa jugada. Potser la mitificada BBC simplement és un jo, me, mi, amb mi.

REIAL SOCIETAT: TENIR PACIÈNCIA AL MINUT 90

Era l'últim minut i la Reial Societat s'estava deixant dos punts a Anoeta davant l'Eibar. Els vells manuals haurien aconsellat enviar la pilota a l'olla, que algun cap cacés l'enviament i que sonés la flauta d'un oportunista. Però Eusebio Sacristán toca amb una altra partitura. La pilota la tenia Rulli, el seu porter, i la va jugar al peu. La pilota va recórrer el terreny de joc amb paciència inusitada, atesa la premura de temps, de punta a punta, sense que a ningú se li acudís posar-li ales. Després d'una successió de passades exitosa, l'ariet Agirretxe va estar al seu lloc i va donar la victòria a la Reial, la segona a casa amb l'exblaugrana a la banqueta. En poc temps, ha canviat molt des de la marxa de Moyes, l'excèntrica i fallida aposta per un tècnic car que mai va acabar de saber on era encara que posés cartellets en anglès per tot arreu.

ATLÈTIC DE MADRID: GODÍN ARRIBA ON TORRES NO

La fortalesa del Atlètic és la seva defensa. Oblak ja és el porter menys golejat de les lligues bones (6 gols en 14 partits) i en gran mesura es deu als homes que té al davant, singularment Godín, un Diego que fent la seva feina també és un crac. Godín, que ja va donar una Lliga a l'Atlètic amb el seu cop de cap al Camp Nou i es va quedar a uns segons de donar-li també la Champions (va haver de venir Sergio Ramos a espatllar-ho), és un central magnífic que a sobre aporta la seva quota de gols. Els que se li resisteixen a Fernando Torres, que persegueix el número 100 a la Lliga espanyola i se li nega. No marca des del 19 de setembre, a l'Eibar.

VALÈNCIA: SANTI MINA I LES SEVES ARRELS CULERS

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Santi Mina compleix aquest dilluns 20 anys. És molt jove, però ja té batalles per explicar quan tingui néts. L'última, el golàs al Barça a Mestalla. Va debutar a Primera al Celta amb 17 anys impulsat per Paco Herrera i Luis Enrique li va donar continuïtat. A l'abril li va marcar quatre gols al Rayo, una proesa que algú tan jove no aconseguia des d'abans de la guerra civil. El seu pare, Santiago Mina, va jugar al Barça Atlètic de finals dels 70, era defensa i va arribar a debutar en el primer equip en un amistós. Després va anar al Celta i va muntar la seva vida a Vigo. Mai ha vist jugar el seu fill. Es posa nerviós i creu que li transmet pressió. El noi s'obre pas a València i potser farà canviar d'idea a Gary Neville, que tot just arribar ja ha demanat Jamie Vardy, el golejador revelació de la Premier.

SPORTING: ABELARDO, UN PARE CONTENT

Un altre pare feliç és Abelardo Fernández. Dirigir un equip petit no permet gaires alegries, així que cal esprémer les que arriben. L'excentral del Barça i entrenador de l'Sporting no es va contenir diumenge i va expandir la seva efusivitat al seu fill Diego --que juga en l'infantil del club asturià i és un dels aplegapilotes d'El Molinón--, a qui es va abraçar al costat de la banqueta després d'un dels gols de Tonny Sanabria. El davanter paraguaià que al seu dia va tenir una agitada sortida del planter del Barça (el Roma va pagar la seva clàusula de rescissió i ara està cedit a Gijón) és l'autor d'un ‘hat trick’ més jove en la història de l'Sporting. Va ser, a més, un triple en societat: els tres gols van arribar en dues jugades de Jony.