La terra dels herois

La Strade Bianche a la Toscana obre avui el capítol de clàssiques ciclistes 2015 a través de camins sense asfaltar

3
Es llegeix en minuts
SERGI LÓPEZ-EGEA / BARCELONA

no porti una bici posterior al 1987. Oblidis del modern i lleuger carboni, dels pedals automàtics, dels últims avanços aerodinàmics i de les peces lleugeres que a penes es noten sobre la pell. Vesteixi's amb llana, busqui botes negres foradades amb sola dura i mitjons blancs, i enfili's en una bicicleta de ferro o alumini amb els cables dels frens i el canvi ben visibles. I vegi's gairebé com un protagonista del Ministerio del Tiempo, com un heroi dels d'abans, gairebé com el mateix Gino Bartali (en el centenari del seu naixement), el ciclista més famós de la Toscana.

Així se senten els 5.000 cicloturistes que el primer diumenge d'octubre (4 d'octubre, la cita per al 2015) s'apunten des del 1997 a L'Eroica, potser la més peculiar de totes les marxes cicloturistes i que ja té rèpliques o proves agermanades en diferents països. Per inscriure-s'hi només és necessari recuperar velles relíquies i creure's un corredor del passat. L'Eroica transcorre per la Toscana, a través de la província de Siena, i busca els camins sense asfaltar, el denominat sterrato, per donar encara més tonalitat retro a la marxa cicloturista.

L'hora de l'evolució

El ciclisme professional no podia estar al marge d'una idea tan singular, sobretot des que ha decidit evolucionar i buscar noves vies aliades amb l'espectacle, com els ports de muntanya explosius on es recargolen els corredors, els que va trobar la Vuelta i els que ja ha incorporat el Tour per a la pròxima edició.

No era qüestió de fer sortir de l'armari bicis antigues, ni de vestir Fabian Cancellara com el seu compatriota Ferdi Kübler (el guanyador del Tour del 1950) o de convertir Alejandro Valverde en un Federico Bahamontes (vencedor del Tour del 1959) del segle XXI. Ells van amb els uniformes reglamentaris, amb les seves bicicletes oficials i acompanyats, al darrere, pels cotxes dels directors, els que aixequen la pols per camins toscans sense asfaltar. És l'hora de la Strade Bianche, com es denomina la carrera professional que imita l'aficionada des del 2007, i que avui (des de les 13.45 hores, en directe per Teledeporte) obre el gran capítol ciclista a les portes de la primavera, el preàmbul d'or que serveix per presentar el Giro, perquè s'iniciï l'època de grans rondes per etapes, tres setmanes d'emoció, amb el Tour de principal protagonista i amb el tancament, la pròxima tardor, davant La Cibeles de Madrid, de la Vuelta a Espanya.

45 quilòmetres de 'sterrato'

¿Per què si els corredors pugen per costes dignes de les cabres hispàniques no poden passar per camins de terra sense la necessitat d'haver d'anar en bici de muntanya? Així va néixer la Strade Bianche, que amb tot just set edicions disputades ja clama, perquè s'ho ha guanyat, per tenir un lloc d'honor entre les velles clàssiques del continent. La Strade Bianche, la carrera dels camins blancs, tal com es diria en català, es presenta amb 45,4 quilòmetres de sterrato, o camins de terra, segons la traducció de l'italià, que es reparteixen en 10 trams, a través de 200 quilòmetres, amb arribada al lloc més emblemàtic de la ciutat de Siena, la plaça del Campo. Es tracta d'un dels símbols de l'art de l'edat mitjana a Europa, el mateix lloc on fa un any Valverde va ser tercer, al darrere del polonès Michal Kwiatkowski, el campió del món, el triomfador a Ponferrada, i Peter Sagan, el veloç corredor eslovac que ha fitxat aquest any pel Tinkoff d'Alberto Contador. Valverde aspira avui al triomf.

Els trams de sterrato de la Strade Bianche busquen la mateixa fama que els sectors de pavés o llambordes que adornen cada any la París-Roubaix i que també sedueixen (es repetirà aquest any) l'organització del Tour, que ha tornat a incloure zones de pedres, concretament en la quarta etapa, que es disputa entre les localitats de Seraing i Cambrai, el dimarts 7 de juliol.

Notícies relacionades

En l'sterrato qualsevol avaria es paga amb minuts i significa l'adéu a la carrera. I si plou, cosa que, en principi, no figura en les previsions d'avui, el fang es converteix en un enemic que enterboleix i endureix encara més la prova.

El ciclisme de la segona dècada del segle XXI ha canviat i no  s'assembla gens al de fa 20 anys; ni tan sols pel que fa a la mentalitat dels ciclistes. Si Miguel Induráin competís avui en dia hauria de redefinir la seva estratègia (les contrarellotges estan passant a la història) per guanyar.