«De petits, el Marc era més 'cabronet' que l'Àlex»

Marc i Àlex Márquez, amb els seus pares.

Marc i Àlex Márquez, amb els seus pares. / REPSOL MEDIA / JAIME OLIVARES

6
Es llegeix en minuts
EMILIO PÉREZ DE ROZAS

No sol viatjar amb els seus fills. No sol aparèixer enlloc. No sol concedir entrevistes. No sol donar la seva opinió en públic. Roser Alentà, secretària al departament de Trànsit de la companyia de transports Logix Logística Integral, a prop de casa seva a Cervera (Segarra), viatja poc, però està mil·limètricament informada de tot el que fan els seus nens, el Marc i l'Àlex, bé per boca del seu marit, Julià Márquez, que ja es dedica completament als seus fills, o pels seus fills directament, encara que el gran comença a patir certa mandra per informar-la de tot el que li passa.

Roser Alentà ha viscut un cap de setmana apassionant («bé, la veritat és que no gaire més dels que hem viscut al llarg de tot aquest any», matisa) i, després d'arribar a un acord amb la seva empresa per treballar només mitja jornada (els seus fills la van voler retirar, però ella s'hi va negar), ha demanat un dia més de festa per poder assistir ahir a la imatge més entendridora per a una mare: veure córrer els seus dos fills, entrenar-se, almenys, amb la mateixa moto, ja que l'enginyer japonès Shuhei Nakamoto, cap d'Honda Racing Corporation (HRC), el departament de competició de la firma alada, li va regalar al seu fill Àlex provar la moto del Marc per haver guanyat el Mundial de Moto3 per a la seva fàbrica. I allà hi havia la Roser, amagada al box de Repsol-Honda, que visitava per primera vegada.

-¿Com són de veritat els seus fills?

-Ni de veritat, ni de mentida, són uns nois la mar de normals, normalíssims. Humans, sincers, espontanis i molt afectuosos, molt, no només amb mi, sinó amb tothom. A vegades penso que una de les seves missions a la vida és fer feliços els altres, de veritat.

-¿Segueixen sent com eren de nens, és a dir, la competició, la pressió, la responsabilitat, no sembla haver-los canviat, o ara són més seriosos, més responsables?-Són idèntics que llavors. A casa, en la seva vida familiar, en la relació amb el seu entorn segueixen sent igual i pot ser que, fins i tot, millors, en el sentit que han assumit que la gent els està observant.

-¿Com eren de petits? ¿Eren semblants, eren molt diferents...?

-De petits, el Marc era més cabronet que l'Àlex, bastant més cabronet. I ho dic, i espero que tothom ho entengui així, amb tot l'afecte i l'amor de mare que li tinc (rialles). El Marc sempre plorava, sempre demanava, no menjava, i l'Àlex era un autèntic encant, tot li anava bé. I ara, és al revés. A casa, el Marc és més de la mama, carinyós, i l'Àlex és com més lliure, independent. Però, quan estan de viatge, que, per desgràcia per a mi i per sort per a ells, és gairebé sempre, qui em truca cada dia, passi el que passi, és l'Àlex.

-Han crescut molt tots dos ¿oi?

-Deixi'm que arregli la resposta anterior: el Marc també em truca, és clar, però, sí, es produeix aquest petit contrast. I, sí, han crescut molt. Massa. L'Àlex, a casa, passa més desapercebut per a mi i, no obstant, quan està al circuit sembla que em troba a faltar més que el seu germà. Em sembla, no ho sé. Sempre tinc la seva trucadeta de 'mami, què fas… mami, t'estimo… mami, et trobo a faltar'.

-I vostè ja veia clar que serien boníssims, fins i tot campions.

-No, ni parlar-ne. No és que no ho veiés jo, és que això no ho podia veure ningú. Mai es pot dir una cosa així.

-Però ¿en cap moment ho va intuir? ¿Ni tan sols quan els que anaven amb ells a les carreres li deien que eren boníssims?

-No, no, ni tan sols quan els que en sabien de motos m'ho deien. Perquè a mi només em preocupava que fossin feliços i, sobretot, que es divertissin amb el que feien. Ells jugaven a les motos. Jo sabia que practicaven un esport que els agradava moltíssim, que era la seva passió, però no podia ni tan sols intuir que aquella diversió acabaria així, en la impressionant foto que vaig viure diumenge al circuit de Xest, no.

-No van deixar mai de recolzar-los.

-I tant, però no només nosaltres. Tots els pares volem ajudar els nostres fills a complir els seus somnis o, com aleshores, a disfrutar amb el que els apassionava, que eren les motos. No ens vèiem amb coratge de dir-los que no. A ells els al·lucinaven les motos i nosaltres els féiem costat.

-Fent moltíssims sacrificis.

-Molts, els que fossin necessaris. És a dir, tots i durant tota la vida. Jo no he anat mai de vacances ni he tingut caps de setmana. Tots me'ls passava a la caravana anant a córrer a qualsevol minicircuit. Em passava els divendres cuinant i ficant el menjar en carmanyoles, preparant la roba, la rulot, amb les seves mantetes, els seus coixins… i diumenge a la nit, apa, renta, neteja i arregla, i dilluns, a les vuit, a punt per anar a l'oficina.

-I al Marc, a sobre, li havia de preparar cada dia el batut de fruites perquè creixés.

-Doncs sí, amb 11 i 12 anys, cada dia li preparava un batut d'un litre i mig de peres, pomes, taronja… i, sí, els metges van dir que això l'ajudava a créixer.

-Sempre veu les carreres sola ¿per què? ¿passa nervis?

-No, és un costum. Lògicament tot va començar perquè ells se n'anaven amb el Julià i jo em quedava a casa. I, és clar, em vaig acostumar a veure les carreres sola a la sala, tranquil·la, reposada, concentrada. I, quan vaig al circuit, tampoc em veu ningú. Me'n vaig a les seves habitacions i ho veig allà sola, com si estigués a casa. M'aïllo i em trobo més recollida.

-Li ha fet molta il·lusió el títol de l'Àlex, ¿oi?

-Doncs sí, molta, moltíssima i m'agrada molt que el Marc l'hagi valorat tant que l'hagi comparat amb el seu segon títol o més. Miri, l'Àlex ha estat per a molts el germà de… i aquest comentari sempre m'ha dolgut, perquè no és veritat. L'Àlex únicament és el petit, però no corre perquè sigui el germà del Marc. Corre perquè s'ho ha guanyat amb el seu propi esforç. L'Àlex, pobre, sempre heretava el que el seu germà deixava: motos, roba, granotes, cascos, botes… I, ara, per fi, ja té les seves pròpies coses. Perquè ha pencat i s'ho ha guanyat. I això, com a mare, és un enorme orgull.

-I es porten de meravella

-Es porten de meravella, sí. Sempre s'han portat molt bé. De petits es barallaven molt, com tots els nens, protestaven per tot, que si m'ha pres això o allò, però des que el Marc tenia 12 anys i l'Àlex 8, sempre han format un pack.

Notícies relacionades

-¿Té por?

-A això, ho sento, però no t'hi acostumes mai. I encara menys si és per partida doble. Jo no parlaria tant de por com de respecte. Jo sempre els dic 'fills, feu una feina dura, de risc, intenteu tornar a casa sencers, com Déu mana'. Això sí, els demano que, si cauen, es recordin que els estic veient per la tele i que m'aixequin una mà, perquè sàpiga que estan bé. Però de tranquil·la no ho estàs mai.