L'estrella de sant Andrés

Iniesta que estàs en els cels, beneït sigui el teu nom. Beneït sigui perquè has portat Espanya al paradís, trencant l'última utopia que li quedava a l'esport d'aquest país. Iniesta que estàs en els cels, beneït sigui el teu nom perquè aquell gol, en aquell xut amb la dreta (minut 116) no només va ensorrar una miserable i indigna Holanda, sinó que va premiar el futbol ­generós, agosarat i atractiu d'una selecció, la de Vicente del Bosque, que va ­tocar el cel per sempre. Amb sant Andrés ja té finalment l'estrella que buscava tota la vida i que tant es mereixia.

Va guanyar el Mundial qui va honrar el futbol. De l'inici al final, tot i començar perdent. Va guanyar qui va creure que això és un joc per emocionar la gent, no per segar cames com va fer Sneijder amb Busquets o trencar costelles com va intentar De Jong amb Xabi Alonso. Va guanyar, en realitat, el futbol. Representat en la figura angelical d'Iniesta, un jove de porcellana amb un joc celestial.

EL TRIOMF DEL FUTBOL / A través d'Iniesta, el mateix noi humil, tímid i serè que va guiar el Barça al cel de Roma amb el seu golàs a Stam-

ford Bridge, Espanya va arribar al cim. No hi ha res més alt. Ni n'hi haurà mai més. Van trepitjar l'Everest a Sud-àfrica cosint-se una estrella al cor. Des d'ahir a la nit i vestits de vermell (van jugar de blau), aquells jugadors, els 23, des de Casillas fins a Valdés (abraçats tots dos, plorant com nens), van recollir la Copa que el país esperava des de fa un segle. El millor no va ser això.

El millor és que hi ha un esperit que perdurarà per generacions i generacions. Són els pioners del futbol espanyol, els que van fer un petó a aquella copa daurada que il·lumina un país, orgullosos dels jugadors que han canviat la història. Ara sí.

El partit va resultar dramàtic. Espanya va voler jugar; Holanda, no. Hi va haver un equip, el de Del Bosque, que va triar el camí díficil, però també el més reconfortant. Va voler divertir la gent, encara que va topar amb un grup de carnissers, liderats per l'indigne Van Bommel, que van cometre un crim al futbol. El partit d'ahir a la nit és una lliçó per al pròxim que ho intenti. Ni amb puntades es para Espanya. Ni Iniesta, aquell futbolista que mai no es trenca per molt que el peguin. I el van pegar per tots costats. Ell va provocar l'expulsió de Heitinga. Si Webb, el col·legiat anglès, hagués estat just, Holanda hauria acabat amb set.

Iniesta va provocar l'expulsió, Iniesta va marcar el gol, un retrat del que és Espanya. Un país plural on Puyol i Xavi passejaven exultants la senyera per la gespa del Soccer City, besant-la sense parar, mentre Casillas, l'altre heroi de la final, passejava feliç l'ensenya nacional, amb què també es cobria Fernando Torres. I Mata portava l'asturiana. Tots, fins i tot Busquets, amb la bandera de Badia del Vallès a Sud-àfrica, se sentien representats sota l'única bandera que coneixen, la del futbol.

DOS ANYS GLORIOSOS / A través de la pilota, i tot i que van témer acabar a l'hospital, tots aquests jugadors van donar a Espanya el títol que la col·loca entre els grans. És la vuitena meravella i es pot mirar qualsevol perquè el seu futbol l'ha situat en el panteó de les llegendes. Forma part de l'eternitat perquè és una selecció que ha trencat pors ancestrals, tradicions victimistes i, sobretot, l'aire perdedor que l'acompanyaven en tota la seva història... En dos anys, ¡sí, només dos anys!, ha conquistat Europa primer i després el món.

En cada jugada, Espanya va estar a l'altura del seu honor. No va ser el seu partit més maco, però les finals només es recorden si es guanyen. Aquell esperit de reconciliació que va desprendre Nelson Mandela a l'acabar la cerimònia de clausura no es va encomanar a l'Holanda que va embrutar la seva història i l'inesborrable record de lataronja mecànica de Cruyff.

Espanya, no. Va resistir amb enteresa les galopades de Robben, contenint la respiració quan mirava Casillas, acompanyat per més de 40 milions d'espanyols ajudant-lo en cada una de les seves parades ­providencials. En va fer dues. Més tard ­Casillas es va posar a plorar. Com després Iniesta. A les mans màgiques d'Iker i en aquella inoblidable bota dreta d'Andrés es va resumir l'essència de l'Espanya més maca que s'hagi vist mai.

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

Aquella Espanya que va pujar a l'estrada del Soccer City, amb una estrella roja al pit, la prova que ja res serà com abans. Ni molt menys. Allà, al minut 116, hi ha l'origen de tot. Torres va centrar, va refusar de mala manera Van de Vaart

–¡què caram feia jugant de lateral esquerre!– va recollir la pilota Cesc i la va passar a Iniesta. Així, tan simple, tan complicat. Iniesta va esmorteir la pilota amb un suau control i va fer el xut de la seva vida, impulsat per més de 40 milions d'espanyols i el record d'un amic que va morir l'agost del 2009. «Dani Jarque, sempre amb nosaltres», es va llegir després a la seva samarreta. Iniesta que estàs en els cels, beneït siguis.