Anfield, el millor del Liverpool (I)

Anfield, el vell i carismàtic estadi del Liverpool, no hauria de desaparèixer mai. El barri on està enclavat ja fa temps que està destinat a altres usos i les petites cases, pretèrites, inservibles, desallotjades, que envolten el mític camp estan deshabitades. És una llàstima, perquè Anfield, no només està ple de records, de gestes, de mites, de somnis, sinó que encara representa l'essència del futbol. Del futbol anglès, que continua sent el futbol de veritat. Tota la resta són especulacions.

En aquest estadi, on ahir Liverpool i Everton, els dos equips de la ciutat dels Beatles, van protagonitzar el derbi més lamentable, soporífer i insofrible (0-0) dels últims anys, és on el Barça es jugarà, el pròxim 4 de març, el seu ser o no ser a la Champions. I en aquest estadi, allà a la cantonada de la grada míticaThe kop, emergeix la figura del no menys llegendari Bill Shankly, entrenador que va fer història en elsredsi que, des del seu pedestal, amb els seus immensos braços de coure oberts rep els visitants recordant-los la seva millor frase:"El futbol no és una qüestió de vida o mort; és molt més que això".

Pelegrinatge a la meca

Però Anfield, amics, desapareixerà un dia d'aquests. I si encara no hi han anat mai, s'haurien d'apuntar aquesta excursió entre els deures que han de fer ben aviat. Anfield, ara mal trepitjat per Reina, Moren, Carragher, Agger, Riise, Pennant, Alonso, Gerrard, Bellamy, Crough i Kuyt, representa l'essència del futbol. Com The Cavern, el local on es van iniciar John, Paul, George i Ringo. I com la caverna, Anfield també serà esborrat del mapa de Liverpool. És veritat, hi ha un altre Cavern, davant de l'edifici derruït, però ja no és el mateix. L'any 2010, el Liverpool, propietat possiblement d'un nord-americà amic dels Bush, que sembla que ha guanyat la partida al xeic de Dubai que volia comprar el club, inaugurarà el seu nou estadi. Ja no serà Anfield. Ja no serà el Liverpool. Ells mateixos.

Càntic memorable

És molt possible que el duel Liverpool-Barça sigui de les últimes coses grans que es viuran a Anfield. Sobretot perquè l'eliminatòria ha de morir, o viure, en aquest estadi vetust. Al mateix lloc on ahir hi havia 44.234 espectadors, gairebé totalment vestits de vermell, procedents d'un munt de racons de la Gran Bretanya, de Noruega (on el club té 10.000 socis) i de Dinamarca (on n'hi ha 8.000), van tornar a entonar amb passió el seu himne favorit,You'll never walk alone(tu mai caminaràs sol), fent posar la pell de gallina a aquells que simplement érem espectadors.

Aquesta gent que omple Anfield porta elsredsal cor. El mal és que l'equip de Rafa Benítez, al qual els seguidors de l'Everton no van parar d'insultar ahir amb el crit de "¡fat spanish waiter" (gras cambrer espanyol), no sembla que visqui el millor moment. De fer ahir va jugar un dels pitjors partits de la temporada i l'Everton de l'espanyolet Mikel Arteta no els va donar cap opció per guanyar."Quan un equip considera que l'empat és un bon resultat --va comentar Benítez al final del partit amb cara de pocs amics--no s'hi pot fer gaire cosa. Només considerar que aquest equip no és un equip gran. Als grans només els serveix guanyar i l'Everton avui(per ahir)tan sols ha vingut a empatar".

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

Benítez, que incomprensiblement només va fer un canvi (el veterà Fowler va entrar per Bellamy, quan quedaven sis minuts), va lamentar l'empat i el joc del seu conjunt, i va reconèixer:"Jugant així no podem eliminar el Barça".Però després va afegir:"El duel amb el Barça no serà així, ni al Camp Nou ni aquí. Això és segur. ¿Per què?, perquè el Barça no és l'Everton. El Barça juga i deixa jugar. I el Barça sempre vol guanyar, no pas com l'Everton, que s'ha conformat col.locant nou o

Passa a la pàgina següent