La vida, com reconeixen la Constitució espanyola, la Carta Universal dels Drets Humans i el pacte de drets socials de l’Organització de les Nacions Unides , és inconcebible sense un habitatge. Una casa és un lloc on conviure, on fer arrels, interactuar amb l’entorn, accedir a la sanitat i l’educació i, en definitiva, una àncora a través de la qual desenvolupar-se com a persona en totes les facetes. No obstant això, a Espanya als anys 60 i 70 “es va desposseir l’habitatge de la seva funció social i el seu valor d’ús i es va fer que imperés el valor d’acumulació i especulació. En lloc de fer polítiques encaminades a garantir l’accés a l’habitatge, es van fer polítiques perquè es convertís en el motor de l’economia”, explica el portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Carlos Macías. “Tots hem de viure en algun lloc i aquest lloc condiciona el nostre accés als serveis públics. L’habitatge és el lloc físic on desenvolupem la nostra vida i per això es considera un dret fonamental”, explica el gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Javier Burón.

Una vegada aconseguit aquest dret mínim, l’habitatge també ha de ser digne i complir els requisits d’habitabilitat i subministraments necessaris, però també de qualitat de vida. L’arrelament a un barri en concret on s’ha nascut i s’ha crescut també s’ha de respectar i no deixar que els alts preus substitueixin els veïns per gent amb més poder adquisitiu, que és el que es defineix com a gentrificació o elitització. Això és el que descriu Isabel García, de 49 anys, que està passant al districte on va néixer, Nou Barris, que en la seva infància era una barriada deprimida on vivien immigrants del sud d’Espanya però amb el temps han aconseguit que el seu districte evolucioni. “Nou Barris ja no és el que era, ara és un barri acollidor, amb unes infraestructures molt bones i això s’ha aconseguit perquè la gent ha sigut molt lluitadora”, explica aquesta veïna, molt orgullosa. Tot i això, denuncia que moltes d’aquestes persones de classe treballadora ja no es poden permetre viure al barri perquè el mercat immobiliari ja està per sobre del seu nivell adquisitiu.

Nou Barris és on més s’ha reduït la renda des que va començar la crisi el 2008, amb una baixada de 13,5 punts entre aquest any i el 2013, i també s’ha registrat un canvi important en el tipus d’accés a l’habitatge, que ha passat de la propietat al lloguer. És un fenomen que també s’ha produït a la resta de la ciutat, on des del 2008 han augmentat un 87% els contractes de lloguer, amb la qual cosa actualment l’oferta de pisos disponibles no aconsegueix cobrir la demanda que hi ha. “Això pressiona l’augment de preus i provoca la substitució d’inquilins de rendes mitjanes per persones de rendes més altes i procedents de fora”, es descriu al Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025.

Un altre factor que influeix en el mercat de l’habitatge a Barcelona és el creixement del nombre de pisos turístics o destinats a lloguers de curta durada. A la ciutat es calcula que hi ha uns 6.275 pisos turístics il·legals. Aquest tipus de lloguers ofereixen als seus propietaris beneficis entre 2,35 i 4,07 vegades superiors als del lloguer de llarga durada, però redueixen el parc immobiliari i com a conseqüència augmenten encara més els preus.

“Em sembla molt bé que hi hagi turistes. Barcelona és una ciutat turística i a mi m’enorgulleix, però també m’agrada que hi hagi gent de Barcelona que visqui al barri, i si és gent jove, millor encara”, opina Josep Antoni Casanova, que és veí de l’Eixample i també propietari d’un pis que té en lloguer. Els joves són un dels col·lectius més vulnerables i els últims anys el seu nombre s’ha reduït a la ciutat, i ha passat d’un 17,6% el 2011 a un 14,2% l’any 2015. El sobreesforç econòmic per emancipar-se fa que hagin d’optar per instal·lar-se als afores de la ciutat o per compartir pis amb altres persones, com passa al barri de Sants-Montjuïc, on hi ha un gran nombre de pisos compartits.

Aquesta situació és el resultat de la falta de regulació del mercat immobiliari. “La vivenda és un bé irreemplaçable, imprescindible per protegir la dignitat humana, massa important per deixar-la en exclusiva al lliure mercat, que té com a objectiu obtenir el màxim benefici econòmic en el termini més curt i assumint els mínims riscos possibles”, explica Javier Burón. Es refereix al fet que, mentre que a ningú li passaria pel cap, per raons òbvies, deixar que una cosa com els medicaments estigués regulada únicament per l’oferta i la demanda, a Espanya sí que es permet que el dret bàsic de l’habitatge es regeixi per interessos econòmics.

“Com a mínim, s’hauria de garantir el dret a un habitatge adequat, que inclou aspectes com l’assequibilitat o la seguretat de tinença, que no està prou garantit per la Llei d’Arrendaments Urbans actual, perquè permet privar una persona del seu habitatge llogat amb un sol mes de preavís”, assegura el consultor en recerca social aplicada a l’habitatge Max Giglin. En definitiva, implica que les administracions entrin a regular el mercat immobiliari i es comenci a recuperar el temps perdut respecte als països veïns del nord d’Europa on es fan polítiques d’habitatge des de finals del segle XIX i principis del XX.

“A Espanya, durant 100 anys no hem fet polítiques públiques d’habitatge, i aquest és el resultat de més d’un segle que mirar cap a una altra banda”, denuncia Javier Burón. Amb això no pretén desmerèixer algunes iniciatives que s’han fet, però assegura que és un problema estructural i que necessita intervencions estructurals per arribar als nivells d’Àustria, Holanda o Suècia. En aquests països una gran part del parc immobiliari està en mans de l’administració o d’un altre tipus d’actors com cooperatives o organismes amb un ànim de lucre limitat que gestionen els habitatges al marge de la dinàmica estricta del mercat. “La lògica d’aquest conjunt d’operadors que són presents en molts països de la Unió Europea és tenir el parc més gran possible, que generi uns ingressos suficients per mantenir-lo de manera que es pugui prestar lloguer assequible a llarg termini”, detalla aquest responsable de l’Ajuntament de Barcelona.

Però la realitat de la ciutat comtal és molt diferent, el parc d’habitatge públic no representa més de l’1% i la solució passa per limitar les pujades dels preus dels lloguers privats tal com han fet els últims anys ciutats com París o Berlín. El gener del 2015 va entrar en vigor a França la Llei Alur, que inclou un índex de limitació de preus del lloguer. Segons aquest sistema, l’Observatori de Lloguers de París estableix per cada barri i en funció de paràmetres com el nombre d’habitacions o l’estat del pis un preu recomanat, i al sumar-hi un 20% s’obté el màxim que se’n pot cobrar. A Berlín també hi ha una llei similar que impedeix que a l’acabar un contracte els propietaris puguin apujar el lloguer més d’un 10%, i en els dos països aquestes mesures estan recolzades per ajudes tant als inquilins com als propietaris.

Segons el Pla del Dret a l’Habitatge 2016-2025, l’Ajuntament de Barcelona implementarà un índex similar al d’aquestes dues capitals i establirà els preus recomanats per barri, però fins que no s’aprovi una llei que el faci vinculant, serà merament orientatiu. És competència de la Generalitat i del Govern central desenvolupar una llei d’habitatge ambiciosa que reguli els preus del lloguer a més d’obligar els grans propietaris d’immobles, com els bancs i els fons d’inversió, a assumir la responsabilitat social que suposa gestionar un dret bàsic.

Era el que pretenia fer la llei catalana 24/2015 per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica que es va aprovar gràcies a una iniciativa legislativa popular després d’una intensiva recollida de firmes, però el govern del Partit Popular la va impugnar davant el Tribunal Constitucional i aquest va suspendre provisionalment els articles relatius a l’habitatge.

Mentre el consistori pressiona les altres administracions per generar el marc legal necessari, segueix treballant en altres eixos en què sí que té competència com és la lluita contra els pisos turístics il·legals imposant sancions a les empreses que els gestionen o promouen, i intentant activar els pisos que estan buits a la capital catalana. En aquest punt actua de dues maneres, en el cas de grans tenidors, s’imposen sancions, i en el de petits propietaris, se’ls ofereix ajudes per reformar-lo i incentius perquè el lloguin a un preu una mica inferior al de mercat a través de la Borsa d’Habitatge de Lloguer de Barcelona.

“S’ha de desmuntar la mentalitat que s’ha anat formant els últims 70 anys i fer entendre als propietaris de pisos en lloguer que en poden treure rendiment, però no és necessari maximitzar el benefici, que aquest habitatge no serveix per acumular riquesa sinó perquè hi visqui una persona o una família”, explica des de la PAH Carlos Macías. En aquesta línia, Javier Burón explica que el consistori de Barcelona, ​​"que històricament havia destinat gran part de la seva inversió en parc públic a la venda, a partir d'ara dedicarà el 80% al lloguer social i públic", on el primer es destina a les persones en risc d'exclusió residencial

Els objectius de l’ajuntament en aquesta matèria per als pròxims 10 anys són ambiciosos, però considera que les seves capacitats estan limitades si no hi intervenen altres actors. “Això requereix el concurs d’altres administracions públiques, d’altres poders de l’Estat, del tercer sector, del món cooperatiu i de determinats actors del mercat. Farem el màxim que se’ns pot demanar dins de les nostres competències i capacitats, i buscarem el màxim nombre possible d’aliances amb altres actors, però sols no podem”, conclou Javier Burón, i assegura que aquestes són polítiques que no s’ajusten als temps de les legislatures, es tracta de polítiques de ciutat, de país o d’Estat per retornar un dret que mai hauria hagut de deixar de ser-ho.