"Tot millora amb les pel·lícules"

El cinema sempre ha format part de la meva vida. Quan era petita, el meu pare m'hi portava tots els diumenges. Em tornava boja d'alegria volant a terres llunyanes i convertint-me en la protagonista de la pel·lícula. Crec que una part de la meva percepció del món ve del cinema, i la resta, per descomptat, de les pròpies vivències.

Aquests dies passats de confinament han sigut agradables gràcies a l'escriptura i a les pel·lícules del Prime. Si no fos per "les pelis" a la meva vida no hi passaria res d'extraordinari. Aquest virus va aturar el món i he hagut de començar a viure els viatges, les passions i les aventures a través de la pantalla. He descobert que posant-me en la pell dels personatges es pot estimar, patir i morir al mateix temps. És fantàstic.

El tema del cinema ve de família. La meva àvia treballava a les taquilles del cinema Galileu, al barri de Sants, Barcelona. Encara recordo quan el meu pare m'explicava que durant els anys 50 s'amagaven al cinema a veure pel·lícules. Abans d'entrar havien de vendre unes quantes ampolles de vidre i papers de diari per poder pagar-se l'entrada. Aquelles pel·lícules els 'tele-transportaven' a llocs meravellosos, on es convertien en els personatges i els herois que tots volien ser. I a la família del meu marit, l'avi era projeccionista en diversos cinemes de Barcelona; els dies se succeïen entre pel·lícula i pel·lícula.

El meu amor pel cinema em recorda a l'extraordinària pel·lícula 'Cinema Paradiso', estrenada el 1988 i dirigida per Giuseppe Tornatore. La pel·lícula és un retrat sentimental de la Itàlia de la postguerra i una declaració d'amor pel cinema. Narra com alguns anys després de la Segona Guerra Mundial, Salvatore -anomenat Toto-, de sis anys, descobreix el seu amor per les pel·lícules, passant cada moment que té lliure en el cinema local.

Per a mi, tot millora amb les pel·lícules. El cinema ha estat, és i serà sempre part de la meva vida.