Una tempesta d'estiu

Va passar l'estiu, com una bufada d'aire calent, per la ciutat. Aquest aire, però, de sobte esdevingué un dia qualsevol del mes d'agost en una pluja de plors.

Un ruixat que no va venir de la xafogor que porta la Mediterrània, no, sinó de la tristesa dels passejants, dels ocells engabiats, dels milers de flors -ara músties- i d'aquell cel blau turquí que guarnien el carrer més joiós del món quan va ser agredit, com per un llampec, sense permís; sense raó.

En arribar l'hivern, les llàgrimes vessades quedaren soterrades per la necessitat dels seus habitants de tornar a trepitjar les joioses voreres. No calien més paraigües, perquè el xàfec s'havia evaporat juntament amb la por; els habitants -i també els visitants d'arreu del món- ja no en tenien!

Ara, de nou, és el sol estiuenc quan fa gala de la seva lluentor il·luminant els arbres del passeig, qui vol fer un homenatge a les ànimes que hi romanen.