El bé i el menyspreu ciutadà: agraïment i vergonya

La tarda del 25 de juny vaig tenir un accident en bicicleta pel carril bici de Travessera de Gràcia, entre els carrers de Pau Alsina i Sardenya, aproximadament, no ho tinc del tot clar. Val a dir que l'accident no va ser per culpa de ningú, senzillament vaig calcular malament i vaig topar amb un dels separadors que posa l'Ajuntament al mig de carril bici. Per sort, puc dir que no tinc res trencat i que les seqüeles seran superficials.

Si escric aquesta carta és perquè aquella tarda vaig veure el millor i el pitjor de la ciutadania barcelonina.

Per una banda, ha estat impressionant el fet que mentre jo estava estès al mig del carril, van passar incomptables ciclistes que em van esquivar. Un fet lamentable pel que fa al grup de ciclistes -en el qual m'incloc-, realment vaig sentir vergonya aliena com a ciclista habitual.

Per l'altra banda, i amb el que realment ens hauríem de quedar tots: una noia que va venir corrents a interessar-se pel meu estat. Mentre jo li deia que em feia mal, però que veia que no tenia res greu, va entrar en una botiga a comprar-me una aigua perquè veia que m'estava marejant pel dolor.

Un cop ajagut a la vorera, la gent seguia passant sense immutar-se, fins que un noi va arribar i em va oferir la seva ajuda per portar-me allà on volgués, a l'hospital, a casa... I així va ser: finalment, el noi, refiant-se de què jo li deia que no tenia res greu, va carregar la meva bicicleta a la seva furgoneta i em va acompanyar a casa, de forma totalment desinteressada.

Amb aquesta carta, voldria fer palès el fet que aquella tarda em vaig trobar amb el pitjor i el millor de la nostra societat. Evidentment, em quedo amb el millor. I m'encantaria poder contactar amb les dues persones que em van ajudar, ja que en aquell moment, pel meu estat de xoc, no vaig poder agrair-los com caldria la gran ajuda que em van prestar. Dit això, m'encantaria tenir notícies al respecte i poder seguir confiant en la nostra societat.

Gràcies.