"Escric des de l'esgotament per culpa de les vagues a la sanitat pública"

Avui m’adreço a vostès, no des de la ràbia gratuïta sinó des del cansament, la impotència i el dolor acumulat després de viure per segona vegada una situació absolutament inacceptable. La meva dona porta més de dos o tres anys esperant una solució mèdica per un pòlip del qual encara avui no tenim respostes clares. Després de mesos d’espera, proves, nervis i reorganitzar la nostra vida al voltant d’una operació important, avui tornàvem a estar a quiròfan.

Ella ja estava preparada, estirada al llit, rebent la medicació prèvia a la intervenció, vulnerable, espantada i amb tota la càrrega emocional que això comporta. I, una altra vegada, l’operació s’ha cancel·lat. Aquest cop perquè l’anestesista -o personal relacionat amb la intervenció- no s’ha presentat a causa d’una vaga. Ningú ens ha sabut donar explicacions clares. Ningú ens ha mirat als ulls per entendre el que significa tornar a casa amb la mateixa angoixa, la mateixa incertesa i la sensació que la salut i la dignitat dels pacients han quedat en segon terme.

Entenc perfectament que tothom té dret a reivindicar unes condicions laborals dignes. Però també crec que qui decideix fer vaga en un servei tan delicat hauria de ser plenament conscient de l’impacte humà que provoca. Darrere de cada operació cancel·lada no hi ha només una cita mèdica: hi ha persones, famílies, pors, esforços econòmics i una salut mental que es va deteriorant.

Per part meva, ja he perdut dos dies importants de feina. Avui concretament havia de participar en una producció molt important a Anglaterra, una oportunitat professional que he hagut de deixar de banda per estar al costat de la meva dona, com és evident. Però el problema no és només econòmic. El problema és el desgast emocional constant, la impossibilitat de fer plans, la sensació d’abandonament i la impotència de veure com la vida queda aturada una vegada i una altra.

El que avui ha passat no és només una cancel·lació. És una ferida.