El tabú del suïcidi: "El meu germà no estava malalt ni tenia cap motiu aparent per voler marxar"

Sempre hi ha el silenci darrere tot el que pot amagar una mort per suïcidi. La majoria calla i creu que la decisió és fruit d’una malaltia amagada o qualsevol història fosca.

No tothom que se suïcida està malalt, no tots avisen abans, no hi ha cartes de comiat en la majoria dels casos. Simplement se’n van i deixen un buit darrere seu que acaba amb tot el que hi havia fins aleshores.

Quan algú se’n va sense resposta és quan penses en tot allò que hauries dit, en tot el que ha quedat per fer. Justament, el fet de parlar és el que es necessita en aquesta societat d’aparences i consumisme, que viu en l’egoisme i l’egocentrisme. Aquesta manera de viure sense que ens importin els altres ens costa la vida.

Quan dic que el meu germà ha mort per suïcidi la gent emmudeix. També hi ha que simplement veuen el fet i intenten buscar un culpable, sovint dins la família: No ho vau veure venir? Que estava malalt?

Si ho haguéssim vist a venir, seríem els primers que hauríem lluitat perquè aquest no hagués estat el final, i si hagués estat malalt, hauríem estat els primers a portar-lo al metge; simplement va passar.

Et voldria dir a tu que no hi ets i a tots els que et puguin qüestionar, que el que no saben és que ni estaves malalt i que tampoc hi havia cap motiu aparent per voler marxar, que tots estem exposats a què qualsevol dia una situació ens superi i no trobem a què poder-nos aferrar.

Fa tres anys va ser ell i demà podria ser el teu de germà. No m'agrada que recordin aquest fet com l'únic detall que et descriu. Em nego que el teu final sigui el que la gent recordi i et jutgi pel fet de fugir d’aquest món i no et recordin per tot allò que vas fer i qui vas ser en vida.

No t’oblidem i no et deixarem de recordar cada dia de les nostres vides, Ramon.