El sentiment de culpa que em va dur a deixar l'hípica

Des de petita, com a la majoria de nens i nenes, m'agradaven moltíssim els animals. Per tant, quan amb 9 anys se'm va presentar l'oportunitat de començar a fer classes d'hípica, em vaig entusiasmar.

Era per mi el moment més esperat de la setmana i inclús comptava les hores que faltaven per la propera classe. Però hi havia coses que m'inquietaven. Per exemple, que un mateix cavall fos muntat en tres classes consecutives. 

L'animal estava tan cansat que treia escuma per la boca i la gent havia de fustigar-lo incomptables cops per fer-lo avançar. O quan als cassals d'estiu els animals eren obligats a cavalcar a ple sol durant vuit hores i en eixugar-los la suor del seu pèl rajava com si fos una aixeta. 

Els veia encabits en aquelles quadres, aïllats i envoltats pels seus propis residus. Tot i que m'agradava molt muntar, em sentia culpable cada cop que havia de fer-ho. Sentia que participava en provocar un malestar evident en aquells animals que tant m'agradaven, simplement per passar-m'ho bé.

Així que, amb sentiments enfrontats, vaig prendre la difícil decisió de deixar-ho. I avui, puc afirmar que va ser la decisió encertada.