Decepcions a cabassos

Decepció, sí decepció, frustració, vergonya. Una suma de sentiments que sento envers els “meus” partits polítics, els que em representen. Sí, partits, perquè no parlem de representants, entre els quals inclouria persones que lluiten per ideals en els que encara creuen. Parlo d'estructures polítiques.

Estic molt cansat i he dit prou a ERC a PDeCAT, Junts… Els sento parlar i només sento vergonya. Encara estem amb les precarietats de discurs de dretes i esquerres. La mateixa alcaldessa del meu poble diu que ningú li ha de donar lliçons; jo crec, senyora Candini, que de lliçons de moralitat i ètica política n'hi han de donar moltes, moltíssimes.

Vaig viure a Premià de Mar i vaig militar a ERC. Ara visc a la Palma de Cervelló i he militat a CDC i després al PDeCAT. En tots dos sempre tota la meva feina i les meves votacions no han perdut mai l'objectiu que sempre m'he marcat: fer del meu país un país cohesionat, més fort democràticament i, sobretot, independent, per poder fer tot això.

Saben? Des de petit, i ara com a pare, hi ha una premissa fonamental, i és que quan es pega, aquell que estomaca perd tota raó, l'hagi tingut o no abans. Després de l'1-O no hi ha més discurs ni separació moral en funció de l'estament si és municipal, autonòmic o Estatal.

 A tots aquells del 155, a tots aquells que varen pegar a tothom que no pensa com ells i a tots aquells que ho varen aprovar i incitar des de darrere, ni aigua, ni diàleg, ni res. S’ha acabat el bròquil.

Ara mateix, amb el que hi ha, els meus vots aniran a la CUP, només per treure poltrones d’una vegada, ja no cola el tema del "vot útil", i saben per què? Perquè ja no és útil.

Visca la llibertat, visca la democràcia i un brindis per poder ser un país lliure i democràtic, que és el que volem tots aquells que vàrem ser estomacats.