Contingut d'usuari Aquest contingut ha estat redactat per un usuari d'El Periódico i revisat, abans de publicar-se, per la redacció d'El Periódico.

Com més gran em faig...

viajar-jovenes-atardecer-1428x701

viajar-jovenes-atardecer-1428x701

Com més gran em faig, més em meravella veure sortir el sol, néixer una flor o sentir la pluja lliscant per la meva cara. Menys importància li dono a les xacres. Són companys del viatge. Els has de tenir cura, sense que t'absorbeixin tot el temps. Menys importància li dono als diners.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Les millors coses de la vida no es poden pagar amb diners! Més gaudeixo tornant a veure una pel·lícula, descobreixo nous matisos, i de vegades fins i tot l'argument. Més sincer em torno. No necessito quedar bé. Sóc com sóc i encara que volgués, ja no tinc temps de canviar.

Més accepto el meu company inseparable de viatge. El meu cos. Malgrat les seves limitacions: de mobilitat, de visió i de memòria, incloses les seves arrugues, són acceptades com a ferides provocades pel llarg camí, que hem fet, per haver arribat fins aquí.

Més intento tenir una disposició optimista de la vida. No farà que visqui més, però seré més feliç.

Més estic convençut que el pas per la vida, és com pujar una llarga escala de tisora. Els primers esglaons són insegurs, has d'afermar-te per a seguir, després continues ràpidament, fins que la vista cap avall, fa que prenguis consciència de la perillositat de l'altura i asseguris esglaó a esglaó, contemplant l'horitzó i cerciorant-te que la teva visió és molt més extensa a mesura que vas pujant i t'adones que l'important no és ser ràpid, sinó treure profit del qual et mostra cada esglaó que aconsegueixes pujar. I és clar, irremeiablement, al final la patacada és monumental.

Participacions delslectors

Mésdebats