Cures Pal·liatives de Sant Pau, on l'atenció i la cura t'acosten al cel

Escric des de l’habitació 108 de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau (E1), allà ingressada hi és la Roser, la meva germana, des del dia 21 de desembre. La Roser em demana d’escriure aquesta carta i, és per això que la signa ella mateixa, perquè són les seves paraules i els seus sentiments els que em guien a l’hora de fer-ho.

La situació que està vivint és molt trista, des del març del 2016 sap que té un melanoma de nivell 5! I ha fet un llarg camí de tractaments, amb un tracte molt professional i cuidat; un camí pesarós però sempre alleugerit per les persones que l’envolten i els professionals de Sant Pau, que sempre han estat atents a la seva cura, rebent d’ells en cada moment una atenció immillorable.

Actualment es troba en l’habitació 108 (E1), una habitació per a ella sola, amb una finestra gran que li ofereix la llum d’aquests dies d’hivern, freds però tan assoleiats, que el mateix personal de la planta li ha ofert, en la mida del possible, en veure la seva situació, tan delicada que requereix molta cura i atenció.

Però la Roser no em demana que parli de la seva situació, ni d’ella; vol que fem arribar, a través d’aquesta carta, l’enorme i magnífica experiència humana que està vivint en aquesta primera planta de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau. En aquesta planta un s’acosta al cel; aquest cel és allà, a l'E1. Els professionals que l’envolten la cuiden i la miren als ulls, fan aquest camí de final de vida molt més confortable, com diu la Roser.

"Tens por, Roser?", li preguntava el doctor aquest matí i, ella, la Roser responia: “Estic conformada, estic bé”, i tots dos s’agafaven de les mans, mirant-se els ulls. El metge somreia a la Roser i ella li premia la mà. “T’acompanyarem, Roser, tots, i digue’ns el que necessitis...”. Tot això aquest mateix matí en què escric aquestes ratlles...

I, uns dies abans, escoltàvem plegades una bella cançó, cantada per la veu modulada i agradable d’una de les auxiliars. Quina feina, la dels auxiliars! Una bella paraula, també. Tots els auxiliars, infermeres, metges i tot el personal sanitari de la planta on és la Roser, l’atenen carinyosament, la miren als ulls, directament, sense por, sense pressa, pregunten, “Estem amb tu” li diuen, l’acompanyen i acompanyen als que estan amb ella, ofereixen el que necessita, amb confiança, serenor, companyia, s’ofereixen ells com a professionals i com a persones. Això és el que a la Roser l’ha ajudat més, també a l’Albert, el seu marit, i està molt agraïda per tot el que ha rebut dels professionals de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau.

A l’habitació 108 hi ha una persona ben cuidada, atesa, acompanyada i que sap que té les millors persones al seu voltant. És per això que em demana que escrigui aquesta carta, que es pugui saber, que es transmeti que, a pesar de les dificultats que tenen aquests professionals per exercir la seva feina, a pesar de totes les retallades, de tots els impediments, la seva humanitat i la seva vocació són l'ofrena que fan a cada pacient que reben. Avui, tots aquests dies i els que queden per endavant és el que ofereixen a la Roser. La millor cura són ells.

Moltes gràcies a tots.