"Augmentar el dolor de les persones que ja pateixen és una irresponsabilitat que no té disculpa"

Totes les persones mereixem respecte, una mirada atenta. Com més necessitat, més especial ha de ser la mirada, més precisa. Aquí rau l'obstinació d'alguns.

Augmentar el dolor de les persones que ja pateixen és una irresponsabilitat que no té perdó. El seu veritable motor és la vergonya, deia Victor Hugo a 'Els Miserables': el primer pas per detectar la injustícia és una llàgrima als ulls de la llei. La vergonya és una rebel·lia competent, dóna ànims per denunciar els desnonaments i els incendis de fred de les gents ancianes, pobres o malaltes -hi ha qui només veu delinqüents-. La dignitat obre pas a l'esperança. 

La Lucía dorm al sofà que una amiga li deixa fins que les seves dues filles i una néta s'aixequen. A vegades va a cal seu germà, però també s'ha d'aixecar d'hora perquè no la vegin els serveis socials: ell podria perdre la prestació de dependència.

És un cor oblidat, ordit per les presses, l'atropellament del desnonament, la degradació de l'atur, la devallada salarial, la deshonra d'haver d'anar al banc d'aliments, del desdeny d'esperar durant mesos la resposta a una sol·licitud de prestació social, de la prostració sistemàtica a les oficines d'ocupació i de serveis socials, la pèrdua d'intimitat en explicar la seva situació a tants llocs...

Amb ella parlem del suïcidi, una guerra sorda contra la pròpia vida que els experts atribueixen a la salut mental, una violència que no destrueix 'individu des de dins sinó des de fora; com si patir depressió davant la misèria, la humiliació, la denigració, fos cosa de bojos.

"No sóc un client ni un consumidor ni un usuari del servei. No sóc un gandul ni un captaire ni un lladre. No sóc un número de la Seguretat Social o un expedient. Sempre vaig pagar els meus deutes fins a l'últim cèntim i n'estic orgullós. No accepto ni busco caritat. Em dic Daniel Blake, sóc una persona, no un gos, i com a tal exigeixo els meus drets. Sóc un ciutadà, ni més ni menys". Així explica Ken Loach a la seva meravellosa pel·lícula el calvari burocràtic de tants que han perdut la feina i van a sol·licitar el subsidi.

Anomalia salvatge que a vegades troba un arbre brau de vendavals d'ànim, com quan la PAC de Badalona, optimista, surt al carrer per exigir la renda bàsica, per oposar-se als desnonaments o per recordar-nos els últims acomiadaments. Quin altaveu tenen les seves acampades? Qui s'ha assabentat de les últimes vagues de fam?

Una callada síl·laba segueix cremant en un rumor que va netejant la vanitat d'algunes paraules que clamen dignitat. La precarietat i l'exclusió del circuit del consum i la normalització social no és només patir, és també estar sotmesa una realitat etiquetada per un poder que dissenya arguments per fer més amable el discurs al voltant de la pobresa. Una mena de culpabilitat col·lectiva que els obliga a retre comptes de la seva pròpia dissort. A ser investigades per cobrar -les que cobren-, a dir on són, on viuen, amb qui s'empadronen, si surten del país, si tenen parella o si els toca la loteria.