Benvinguts a l’era del New Space

Tradicionalment, l’ús i l’exploració de l’espai han sigut finançats amb inversió pública i per a un ús purament militar o per a les agències governamentals. En aquesta última dècada, aquest enfocament del sector espacial ha experimentat un gran canvi i han aparegut nous models i oportunitats de negoci, que han atret la inversió privada.

Un dels principals impulsors de la transformació de la indústria espacial ha sigut la miniaturització dels satèl·lits. Fet que ha democratitzat la indústria espacial i n’ha permès l’accés a empreses amb recursos més limitats, com les ‘start-ups’, i no només als organismes militars, les agències espacials o a les grans empreses amb voluminosos recursos econòmics. Així neix el concepte de New Space o ‘Space Industry 4.0.

Tal com el defineix la Comissió Europea, el New Space és un moviment industrial que engloba noves inversions privades i innovacions tecnològiques, i deixa de banda dissenys d’alta confiabilitat, cicles llargs i alt cost, que reemplaça per models més flexibles, amb costos de producció i temps de comercialització reduïts, que no eren viables fa uns anys. Aquesta transformació promou la creació de nous models de negoci en el sector espacial i ofereix múltiples serveis utilitzant petits satèl·lits de baix cost a òrbites baixes. 

L’emergència del concepte New Space comença amb el naixement de la miniaturització dels satèl·lits com a idea disruptiva i innovadora. El febrer de 2000, la Universitat de Stanford va llançar un microsatèl·lit anomenat ‘OPAL’. La missió del satèl·lit va demostrar la viabilitat d’una nova generació de petits satèl·lits que ajudarien en la recerca i en experiments tecnològics de l’espai. Des d’aleshores, aquest tipus de satèl·lits s’han utilitzat com a demostradors i validadors de tecnologia per universitats, instituts de recerca i empreses. 

Un altre fet important que ha facilitat la creació de nous models de negoci en el New Space ha sigut l’aparició de l’estàndard CubeSat. Va ser inventat el 1999 pel professor Jordi Puig-Suari, juntament amb Bob Twiggs, amb l’objectiu de desenvolupar un estàndard que permetés als estudiants dissenyar, implementar, verificar i operar un satèl·lit en òrbita en un temps raonable. Actualment, l’estàndard CubeSat brinda homologació entre fabricants i proveïdors, optimitzant temps i costos de producció i permetent un accés continu i relativament econòmic de les empreses privades a la indústria espacial.  

Des del 2000, el New Space ha experimentat un creixement progressiu, que s’ha accentuat especialment en els últims cinc anys amb l’avenç en paral·lel d’altres tecnologies aplicables en les òrbites baixes de l’espai. Com per exemple els llançadors de petits satèl·lits i l’ús de components estandarditzats com les bateries, els sensors, les càmeres... Aquestes dues tecnologies han permès una reducció significativa dels costos de fabricació i llançament en el sector espacial, cosa que ha fet possible l’aparició de noves empreses privades en el mercat espacial. 

Un benefici notable dels petits satèl·lits en comparació amb els satèl·lits convencionals és que posar-los en òrbita és més ràpid. Segons Guillermo Lamelas, CEO de l’empresa Alén Space, els convencionals solen trigar entre cinc i 15 anys a produir-se i posar-se en òrbita, mentre que els Cubesats poden produir-se i posar-se en òrbita en menys de vuit mesos. Un altre gran benefici és la diferència substancial en els costos de fabricació: mentre que el cost total d’un CubeSat pot ser inferior als 500.000 euros, els costos d’un satèl·lit convencional poden arribar a gairebé 500 milions d’euros. 

Segons els investigadors de la Universitat de Delft, l’era del New Space es caracteritza per la democratització de l’espai mitjançant l’ús de petits satèl·lits que ofereixen diverses aplicacions, com les telecomunicacions, l’observació terrestre o demostradors tecnològics en períodes curts a un baix cost.

En els pròxims anys s’espera un auge en la comercialització de: 

1. Internet (5G i 6G) i IoT

2. Serveis de geoinformació

3. Recerca biomèdica i de nous materials

4. Observació terrestre i de l’univers

5. Integració amb altres tecnologies com la robòtica, la intel·ligència artificial o el ‘big data’

6. Sistemes autònoms que es basen en la navegació i comunicació per satèl·lit

7. Llançadors reutilitzables de baix cost

Tot això és possible gràcies al baix cost i a l’accessibilitat dels productes i serveis del New Space per qualsevol empresa.  

En els últims anys assistim a un rellançament de les activitats espacials. Noves potències espacials han sorgit i el sector privat ha irromput en el tauler de joc, ja no com un mer contractista de l’Estat, sinó com un actor amb grans mitjans i una forta iniciativa pròpia. Les motivacions rere aquest interès d’estats i empreses en l’espai són variades: científiques, tecnològiques, estratègiques, militars, propagandístiques, econòmiques...

L’era espacial ha portat nombrosos beneficis a la humanitat. La visió de la Terra des de fora, o fins i tot des de la Lluna, o des dels confins del sistema solar, com en el famós ‘punt blau pàl·lid’, ha tingut un impacte sobre la consciència col·lectiva i sobre la nostra visió de la nostra relació amb aquest planeta. Els satèl·lits d’observació de la Terra ens permeten conèixer-la millor, fer prediccions meteorològiques i avançar i gestionar millor fenòmens catastròfics com huracans, terratrèmols i incendis. Les tecnologies de geolocalització ens ajuden en el nostre dia a dia. L’exploració d’altres planetes és una de les tasques més inspiradores que ha emprès la humanitat.

Però és un fet cada vegada més evident que no totes les activitats espacials són compatibles amb l’interès general de la humanitat, i que alguns actors del sector espacial estan comportant-se de manera egoista, ja que busquen el seu propi benefici o el d’una minoria privilegiada. Sorgeix així un marc ideològic i una narrativa que pretenen legitimar aquestes activitats i, amb això, conceptes que sonen bé però que o no signifiquen res, o no signifiquen el que sembla. Per exemple: «democratització de l’espai».

En el que probablement va ser una mostra involuntària de la seva innocent incoherència, el CEO d’una companyia del sector espacial ho va expressar molt bé en una entrevista: «L’espai s’està democratitzant, sobretot si tens molts diners». Aquesta suposada democratització de l’espai no consisteix en el fet que la població mundial pugui deliberar sobre la manera en què ens relacionem amb l’espai i que aquesta sigui conforme a l’interès general, sinó que actors particulars puguin explotar l’espai amb una llibertat mal entesa i condicionats únicament pels interessos particulars d’una minoria.

Un exemple d’aquesta falsa democratització de l’espai és el turisme espacial. Diverses empreses ofereixen ja vols suborbitals. Aquests vols són molt cars i només estan a l’abast d’una minoria, però la propaganda entorn del turisme espacial afirma que el preu anirà baixant fins a fer-lo accessible a les masses. Arribem així a un ingredient fonamental en el dilema actual de la humanitat: la crisi climàtica, energètica i ecològica en general.

Cada passatge en un vol turístic de Virgin Galactic o Blue Origin suposa entorn de 10 tones de diòxid de carboni. En comparació, l’empremta del carboni mitjana anual per càpita a Espanya és de 5,4 tones, i en l’àmbit mundial, de 4,8 tones. És a dir, un turista espacial produeix el doble de carboni en pocs minuts que l’humà mitjà al llarg de tot un any.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

És evident que no ens podem permetre que el turisme espacial es generalitzi, no només per les emissions de carboni, sinó també per l’imminent descens energètic. Estem travessant el pic de producció de diferents combustibles fòssils i recursos energètics. Les anomenades energies renovables també requereixen recursos limitats, molts dels quals no són reciclables avui dia. Per la seva banda, el canvi climàtic continua avançant i som molt a prop de travessar punts de no retorn. L’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) avisa que més de la meitat de la població mundial viu en zones altament vulnerables al canvi climàtic. El 2022 milers de persones han mort i la productivitat agrícola ha caigut fortament a moltes regions.

El nostre futur pròxim està imminentment marcat per la necessitat de mitigar aquestes crisis i adaptar-nos-hi, cosa que implicarà una forta reforma de tot el nostre sistema socioeconòmic: és l’hora de deixar el ‘greenwashing’ i abandonar la ideologia obsoleta i pseudocientífica del creixement econòmic. Hem de preguntar-nos: ¿Quins usos de l’espai poden ser veritablement sostenibles i beneficiosos per al conjunt de la humanitat en aquest context de decreixement material i energètic? Només sobre aquesta pregunta i amb aquestes consideracions serà possible construir un New Space coherent amb els valors en els quals es fonamenta la nostra societat en el dilema de la crisi ecològica. O en altres paraules: només així serà possible democratitzar l’espai.