¿És desitjable un pacte de rendes?

Veient les dificultats que pateixen les famílies espanyoles sembla mentida que, el febrer de 2021, la taxa d’inflació fos tan sols de l’1,3%. Des d’aleshores, assistim a un increment dels preus que ens ha portat a taxes no vistes des de fa 40 anys. Tant al juliol com a l’agost la taxa d’inflació va superar els temuts dos dígits, 10,8% i 10,5%. La inflació, causada en un primer moment pels augments del preu del gas, l’electricitat i la incertesa a Ucraïna, ja s’ha traslladat a la inflació subjacent, aquella que no considera ni energia ni aliments no elaborats. L’escalada de preus és innegable. El maig del 2021 la inflació subjacent era del 0,2% i avui, del 6,4%. Una primera conclusió és que els augments de costos que afecten les matèries primeres i l’energia que utilitzen les empreses es traslladen, en una mesura o una altra, a augments de preus, de manera que les pujades s’estenen com una taca de petroli en un oceà.

El Banc Central Europeu, responsable de l’estabilitat de preus, ha decidit –possiblement sense més opcions, veient la política de tipus als EUA–, augmentar el tipus d’interès. L’euribor se situava el setembre de fa un any en el -0,492% –qui no recorda els tipus negatius– per situar-se avui en 1,893% de mitjana (i encara queda mig setembre). El còctel d’inflació elevada i augments de tipus d’interès implica un menor poder adquisitiu, menys compres per part de les famílies, i aquesta menor demanda interna pot portar a la recessió, bastant probable, i a un alentiment de la creació d’ocupació.

El context descrit és negatiu, i per això moltes veus s’han sumat, des de diferents posicions polítiques, a reclamar el que es coneix com un pacte de rendes. ¿Què és un pacte de rendes? ¿És una bona mesura? En essència, un pacte de rendes és un gran acord social, un acord per part d’empreses, treballadors i Govern, en què es reconeix com a inevitable que pagar més per determinades importacions (petroli, gas, electricitat o aliments bàsics) ens porta a ser més pobres. Es tracta de repartir aquesta pèrdua de poder adquisitiu d’una manera més justa, i no partint de la llei del més fort. Un pacte de rendes inclou moderació salarial, per exemple, acceptant pujades salarials vinculades a la inflació subjacent, i no a l’IPC (més volàtil), també el compromís de les empreses de moderar el creixement de preus i acceptar que els marges s’han de reduir, i sol incloure, a canvi d’acceptar la pèrdua de poder adquisitiu, un compromís de manteniment d’ocupació, que doni estabilitat a les llars. Si tothom modera les seves expectatives d’augment de rendes, el pacte contribueix a la moderació de la inflació. Amb una inflació més controlada, si ho fem millor que els nostres veïns, augmenta també la nostra competitivitat exterior. Les virtuts del pacte de rendes són clares, les seves dificultats estan a la vista. 

M’agradaria destacar alguns elements a considerar en la definició d’un possible pacte. D’una banda, la situació asimètrica de rendes: aquest juny passat es va publicar l’enquesta d’estructura salarial, per al 2020. El 50% dels treballadors espanyols obté una renda anual inferior a 20.920,12 euros; i el salari mitjà anual dels homes és superior al de les dones en més de 5.000 euros. Prop del 12% dels homes cobra el Salari Mínim Interprofessional; per a les dones aquesta proporció supera el 25%. Exigim sacrificis, però tenint en compte el punt de partida. Evitem en el debat caricaturitzar l’empresa com un agent econòmic només preocupat per l’obtenció del benefici. Sens dubte, hi ha sectors que es beneficien de la conjuntura actual i el debat sobre la seva contribució impositiva és interessant, però cal conèixer la realitat del teixit empresarial espanyol. Per cada gran empresa n’existeixen gairebé 260 amb una plantilla inferior als 250 empleats, empreses que han patit les conseqüències de la crisi del 2008, de la pandèmia i ara de l’augment de costos. En molts sectors, la rendibilitat que obtenen les empreses posa en perill la seva pervivència i també l’ocupació. Un pacte de rendes just també ha de contemplar que la capacitat de contenir marges i de mantenir ocupació també difereix entre sectors; demanem més sacrifici a qui més pot fer-ne. 

I, finalment, el Govern també hi ha de contribuir. L’augment de preus té una repercussió directa en un augment de la càrrega tributària; si el preu puja, la recaptació per IVA es dispara. El Govern pot contribuir al pacte de rendes distribuint aquests ingressos fiscals extres, no entre tots, però sí entre aquells que més ho necessiten. 

¿És el pacte de rendes una bona mesura? Sens dubte, ¿i quin és el seu ingredient bàsic? La generositat. Com deia Aristòtil, de totes les varietats de virtut, és la més estimada. 

El 25 d’octubre es compliran els 45 anys de la firma dels pactes de la Moncloa. Aquest fet, sens dubte molt rellevant en la història econòmica recent d’Espanya, coincideix en el temps amb una conjuntura econòmica que reclama, per part del Govern central i els agents socials, la necessitat d’articular un pacte de rendes que limiti els efectes perniciosos del cercle viciós: increment de preus, increment de salaris i nous increments de preus. Malgrat la coincidència entre un període i un altre de la importància de controlar la inflació i del paper del cost de l’energia, com una de les causes més rellevants que expliquen la inflació passada i present, les diferències són abismals.

Els pactes de la Moncloa es van firmar poc temps després de les primeres eleccions generals democràtiques que es van realitzar a Espanya, després de la mort del dictador. Les esmentades eleccions van configurar una legislatura que va tenir per objectiu principal la redacció de la Constitució i que va culminar amb la seva aprovació l’any 1978. Era per aquesta raó, i també per la necessitat de culminar de la millor manera possible el procés de transició a la democràcia a Espanya, fet que va facilitar que, l’octubre de l’any 1977, la pràctica totalitat de les forces polítiques representades al Congrés firmessin els pactes de la Moncloa.

¿És aquesta la situació actual? És obvi que avui la societat espanyola està molt lluny de la de la segona meitat dels anys setanta, bàsicament perquè la democràcia està consolidada i perquè la pertinença a la Unió Europea ha ajudat a ancorar els valors democràtics a Espanya. En aquest context, el Congrés, amb les seves majories parlamentàries, és suficient per fer front a les conseqüències de la situació econòmica actual, entre altres coses perquè malgrat la imatge d’enfrontament que ofereixen els dos grans partits polítics espanyols no s’ha de deixar de tenir present que no són poques les iniciatives legislatives que s’han aprovat per tots dos.

¿Seria convenient fer front a l’actual situació econòmica amb mesures que recollissin l’acord de majories parlamentàries tan extenses com sigui possible o per part dels agents socials? Sí, sens dubte. Hi ha una raó rellevant. La causa directa dels nivells actuals d’inflació no és la guerra d’Ucraïna en si mateixa, sinó les mesures que han aprovat els països occidentals per penalitzar l’economia russa. En particular, les restriccions comercials i financeres i les que afecten el subministrament de productes energètics russos, totes amb un impacte rellevant a Europa, a causa de la seva elevada dependència energètica de Rússia.

Els valors que Europa i els països occidentals intenten reflectir amb l’aplicació de les esmentades mesures són valors compartits per la immensa majoria de les forces parlamentàries a Espanya i, si això és així, ¿no seria desitjable que les mateixes forces parlamentàries i les organitzacions socials intentessin reflectir aquest consens en l’elaboració de totes aquelles mesures que tenen per objectiu pal·liar els efectes indirectes que causen en la societat espanyola?

És en aquest context on emergeix la necessitat d’avançar cap a un pacte de rendes entre els agents socials. El pacte de rendes, com ha assenyalat el Banc d’Espanya, requereix que les organitzacions sindicals acceptin que els salaris tinguin un creixement inferior a la inflació i que els empresaris no traslladin tot l’increment dels seus costos als preus finals dels seus productes. També seria lògic que els esmentats principis es traslladessin als treballadors públics i les pensions, cosa que requeriria estendre l’acord entre agents socials a un acord entre grups parlamentaris que són, al cap i a la fi, els que haurien d’aprovar aquestes últimes mesures en el marc del debat pressupostari.

Si l’agressió russa a Ucraïna s’allarga en el temps i, en conseqüència, es mantenen les sancions occidentals a Rússia, la necessitat del pacte de rendes i l’acord polític subseqüent seran més necessaris. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

A tot això cal afegir-hi els efectes de l’increment de tipus d’interès que està portant a terme el BCE, amb l’objectiu de reduir la inflació i que, com és lògic, alentirà el creixement econòmic dels països de la zona euro. 

Fer front a l’esmentada situació requerirà, per part del Govern, la definició d’un itinerari, per recobrar l’equilibri pressupostari i reduir el deute públic, que sigui compatible amb les condicions que puguin imposar el BCE i la UE. Seria desitjable que aquest desafiament fos compartit per la gran majoria dels grups parlamentaris i pels agents socials. ¡Si l’exemple dels pactes de la Moncloa ajuda a assolir aquest objectiu, benvingut sigui!