La Reina

L’última imatge d’Isabel II va ser aquest mateix dimarts, quan va encarregar a la primera ministra Liz Truss formar govern des de Balmoral. Malgrat el bastó que l’acompanyava i una mà tacada d’hematomes (tan típica de la vellesa), la sobirana es va mostrar com una àvia adorable amb un somriure encantador i una faldilla apropiada i patriòtica de tartà escocès que combinava amb una fina rebeca beix i una brusa blau cel (‘look’, per cert, pel que mataria qualsevol moderna retro urbana d’avui). El seu aspecte, per tant, no era dolent per a una dona de 96 anys que semblava eterna. A més, comprovem que encara tenia humor per pintar-se els llavis de rosa (a excepció dels missatges televisius, sempre es va maquillar ella mateixa).

En la que ja és la seva última instantània, Isabel II portava el seu sempitern Launer penjat a l’avantbraç. Òbviament, no hi portava les claus de palau ni diners; però li servia per comunicar-se amb els seus assistents. Si al conversar se’l canviava de mà era perquè desitjava finalitzar la xerrada. Si el deixava sobre una taula, als cinc minuts volia acabar aquella reunió. I si en meitat de la conversa deixava la seva bossa a terra, estava demanant socors al seu personal perquè la traguessin d’algun conflicte. No era l’únic codi indumentari en el seu vestuari. Com a monarca va preferir no parlar gaire, però a través del seu vestit podia enviar molts missatges. Com passava amb Merkel, amb els ‘outfits’ de la sobirana britànica es podia conformar tota la carta Pantone. Vestir de colors alegres no només tenia un component psicològic –en el seu discurs a l’inici del confinament va aparèixer de color verd esperança i va retre també un homenatge als sanitaris; a seguretat li servia per identificar-la a l’instant entre la multitud. No era supersticiosa, el groc era el seu color favorit. Els barrets (en tenia 5.000 tocats) anaven a joc cromàticament i, tot i que és un accessori molt ‘british’, per a ella era com posar-se la corona de reina. Li recordava que havia de servir el poble. 

Però aquest uniforme compost per vestit i abric a conjunt es va instaurar definitivament al complir 50 anys. De jove, la Reina buscava la silueta ‘lady’ i clàssica. Però si no vols passar de moda, no segueixis les tendències. Si féssim un repàs de la història del poder, els líders que aconsegueixen la posteritat tenen un estil definit que els distingeix de la resta. Isabel II va decidir llavors crear-se un vestuari atemporal amb què se la recordés per sempre. Tot i això, les seves aficions eren el camp, la caça, els cavalls i passejar els seus gossos, i per fer-ho es posava uns pantalons de muntar, una americana de llana, les botes altes d’aigua i un mocador al cap. Una imatge que dista molt dels ostentosos vestits que ha portat al llarg de la seva vida. Tot i que el de coronació és majestuós per la capa de vellut i la impressionant corona (segons ella mateixa va explicar, va haver d’aprendre’s el discurs de memòria perquè si hagués baixat el cap al llegir s’hagués partit el coll pel pes de la joia); el de casament mereix especial atenció. Quan la princesa Isabel va decidir casar-se (1947), les conseqüències de la postguerra encara provocaven que la roba s’hagués d’adquirir a través de cartilles de racionament. Ella mateixa va començar a estalviar cartilles, però quan el poble se’n va assabentar (els més fidels) van començar a fer arribar les seves perquè la futura reina tingués un vestit en condicions. Es van tornar totes les cartilles i Churchill va accedir a concedir-li 200 cupons. Com el de coronació, el de núvia també va ser dissenyat per Norman Hartnell, el modista de la Casa Reial de l’època, i estava inspirat en ‘La Primavera’ de Botticelli.  

El 1992, va contractar Angela Kelly com a assessora d’imatge. Kelly, que per a l’entrevista de feina a palau es va vendre la rentadora i es va comprar un vestit «elegant», va acabar sent la millor amiga de sa majestat i es va mudar amb ella a viure després de la pandèmia. Era tal la seva influència que el 2018 la va acabar convencent per donar nom a un premi de la London Fashion Week i compartir ‘front row’ amb la reina de la moda, Anna Wintour.

Notícies relacionades

Reportatge multimèdia: Isabel II, la reina infinita

¿Quant viuen els gats?

Isabel II va ser educada per reprimir les seves emocions. En 70 anys de regnat només s’ha emocionat en públic en set ocasions, l’última vegada el març en una missa en record al seu marit. Fins fa poc, expressar els sentiments es considerava un signe de debilitat i vulgaritat en un líder (més si eres dona i pretenies transmetre autoritat). Aquesta imatge de freda, distant i rígida es va convertir en un luxe i un malson quan va morir Diana. Ningú entenia com la sobirana podia mostrar-se tan poc empàtica davant uns súbdits commocionats per la dramàtica mort de la princesa del poble. Van ser finalment els índexs de popularitat de la Corona després del funeral de Lady Di els que li van obrir els ulls: els temps havien canviat i necessitava un equip de comunicació que renovés el missatge d’una institució anacrònica. Per això el 2012 va accedir a ser rescatada per James Bond per arribar a temps a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres o que, més recentment i de manera encantadora, fes un cameo amb l’os Paddington per donar pas a cop de cullereta de te al ‘We will rock you’ de Queen eal concert musical pel seu jubileu de platí. 

Actualment, vuit de cada deu britànics la contemplaven amb bons ulls. Sens dubte, LA REINA.