Com comportar-se en... un sopar d’amics

Però hi continua havent un sopar, perquè és com la necessitat de posar el punt final al període estival, igual com hi va haver un sopar anterior, que en marcava l’inici i era com el tret de sortida perquè tothom s’escampés. En el cas del primer, hi havia un ventall obert de possibilitats i, en funció de les aficions, els diners i les ganes de viatjar dels comensals, la conversa girava entorn de les rutes a seguir, els racons a descobrir, la necessitat d’evadir-se. En un moment determinat, sempre n’hi havia un que deia «ens convé carregar les piles», que és el mateix que, en la trobada final, torna a insistir: «Ara ja tenim les piles carregades, ¿no?». És una de les pitjors expressions que generen les vacances. Primer, perquè, en principi, aquest tipus de generadors electroquímics no es tornen a carregar una vegada esgotats i, en segon terme, perquè s’entén així que les vacances no són l’escenari de l’‘oceanografia del tedi’, sinó una espècie d’estació de servei per afrontar amb més energia els cims més escarpats i durs de la tardor que espera.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

En el sopar del final de vacances –a partir dels aliments que cadascun dels comensals ha portat del viatge («un oli excepcional, només el fan en aquesta illa grega», «un formatge que aquí no el trobes», «un vi natural, únic, de les costes de Croàcia»)– s’obre la competició que certificarà el nivell d’enveja del grup. Hi ha els qui callen i assenteixen, i pensen en les desgràcies que van tenir quan van perdre l’equipatge i quan l’hotel que pensaven que era amb vista al mar va resultar que era una pensió de mala mort. Hi ha els qui parlen de les excel·lències d’aquella excursió a la Capadòcia («s’assembla a l’obra de Gaudí»), els qui magnifiquen el viatge a l’altra punta del món («hem d’aprendre de com viuen, no tenen res, però disfruten de la vida») i els que es conformen amb les heroïcitats dels altres i pensen que, per a ells, les vacances s’han traduït en una picada de medusa (que encara cou), un curiós gelat de patates xips (‘patatine’) al Gelato Pensato de l’Estartit i una molt animada cantada d’havaneres a Calonge.

Sempre que s’acosta l’agonia de les vacances penso en la meva mare. Passàvem uns dies en un apartament de Platja d’Aro o de Blanes, i el final es convertia, per a ella, en una tortura, perquè volia dir deixar-ho tot net i en condicions, fer les maletes, ficar-les en un Sis-cents i «aprofitar l’últim bany», com si no n’hi hagués cap altre mai més. No hi havia sopar de comiat, però sí que anàvem a menjar una copa voluminosa de gelat, amb nata i bengales incorporades. I quan arribàvem a casa, ella, exhausta, per fi descansava d’aquell tan plàcid mes d’agost.