Diumenges d’agost

A ‘Tinta invisible’, un home busca una noia que va desaparèixer d’un dia per l’altre, sense deixar rastre, a partir d’uns quants indicis i prou. No és una recerca continuada, sinó que la investigació avança al llarg dels anys, com un deute que no es pot treure del cap i s’imposa segons li dicten els jocs de la memòria i l’oblit. No és el millor llibre de Modiano, però la veu hi és del tot reconeixible. La intriga de l’home que segueix la pista d’una dona és un dels seus temes recurrents –a ‘L’herba de les nits’, a ‘Dora Brüder’– i a estones pot semblar un autor que escriu sempre la mateixa novel·la. En part és així, però jo prefereixo veure els seus llibres com diferents peces d’un gran puzle tridimensional, amb un conjunt que dibuixa un espai –un mapa de París– però també el pas del temps.

Notícies relacionades

El rescat de la llibretera jueva de Berlín

¿Quant viuen els gats?

Aquest aire de família de tots els seus llibres crea addicció, ja sigui per l’estil o els ambients, i quan n’acabes un vols encadenar lectures i quedar-te en aquest món. ‘Carrer de les botigues fosques’, ‘El cafè de la joventut perduda’, ‘La petita joia’, ‘Villa triste’, ‘Un pedigrí’... Els títols ja són un avís. Si volguéssim condensar tot l’univers literari de Modiano en dues paraules, potser hauríem de dir: noms i llocs. París és el lloc on es barregen la majoria dels noms i adreces, però de seguida caldria afegir carrers i cafès, els canals i els molls, el metro i els garatges on es guarden els cotxes, les perruqueries, les botigues, les cases de la infantesa. Llocs on els protagonistes tornen per entendre alguna cosa.

‘Tinta invisible’ s’obre amb una cita de Maurice Blanchot: «Qui vulgui recordar s'ha de posar en mans de l’oblit, d'aquest risc que és l’oblit absolut i de la bella casualitat en què es converteix aleshores el record». El pes de la memòria esdevé un estat d’ànim que es projecta sovint des del buit del passat. Al capdavall, l’aire detectivesc que prenen algunes de les seves històries és tan sols l’excusa per fondejar en un temps que guarda alguna informació decisiva. Sí, la prosa de Modiano té aquesta «posició notarial» que Josep Pla elogiava de Simenon, però alhora se n’allunya per fixar-se en allò que queda inexplicat, invisible i eteri com la tinta simpàtica, i que ens fa comprendre que els records poden ser una trampa.