Política i moda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Mort a la corbata

Pensar que per portar menys roba estarem més fresquets és també un error, n’hi ha prou amb observar com es vesteixen al desert. Així que, com a excusa per treure’s la corbata, la de l’estalvi energètic és pobra

Mort a la corbata

EFE / ATIENZA (Efe)

4
Es llegeix en minuts
Patrycia Centeno
Patrycia Centeno

Experta en comunicació no verbal.

ver +

Tan sols dos dies després de recomanar descorbatar-se per estalviar energia, el president espanyol va mantenir aquest dilluns el seu tradicional despatx amb el rei a Mallorca i tots dos van lluir vestit amb corbata. És cert que Pedro Sánchez, curant-se en salut, va puntualitzar que el seu consell s’aplicaria «quan no fos necessari». Curiós, ¿quan un tros de tela penjant al voltant del coll pot resultar imprescindible? ¿A tall de soga per a un suïcidi? Entenc que el socialista es devia referir al protocol. Malgrat tot, en cap institució d’aquest país s’obliga a vestir de determinada manera. Ni tan sols al Congrés dels Diputats. Uniformar-se amb vestit, camisa i corbata és un acord tàcit, res més. L’accessori per excel·lència de la coqueteria masculina s’ha proposat en el món de la diplomàcia i els negocis com a senyal de seguretat i serietat. Però si s’ultratja (no se sap com fer-ne el nus, ni quin coll de camisa i americana combina amb cada nus), no esperin que el tros de tela faci cap màgia. Molts diran que tot i que es tractés d’una reunió prèvia al descans estival, Sánchez havia de mostrar respecte en un acte oficial. D’acord, accepto el caràcter de cortesia que molts desitgen prestar al llaç. Però, llavors, quan unes hores després de trobar-se amb el Monarca es va citar amb Francina Armengol, ¿per què va aparèixer sense corbata? ¿La presidenta de Balears mereix menys consideració estilística que Felip VI? Endevino que alguns lectors s’atreviran a dir que sí (tot i que una hagi sigut elegida democràticament i l’altre per herència seminal), però sense haver d’obrir el meló de república o monarquia, si Sánchez rebés a la Moncloa Macron amb corbata i després sense Scholz, ¿no seria discriminatori?

El debat sobre la corbata en el panorama polític i social no és nou. Ens acompanya des de fa dècades. El 2008, el llavors ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, ja va plantejar prescindir de la corbata per estalviar energia a l’estiu (amb la notòria oposició de José Bono) com ara proposa Sánchez. Però, perquè fos eficaç, el missatge del president hauria d’haver anat acompanyat d’un conjunt de mesures estilístiques per alleujar les altes temperatures. Si alliberes el coll, però segueixes amb el mateix vestit i calçat que utilitzes a la tardor/hivern, no serveix de res. El Govern hauria d’haver parlat de la idoneïtat d’apostar per teixits naturals de temporada (lli, cotó fi, seda... per a l’època estival) i de les peces amples. El 2005, l’Executiu nipó també va voler donar exemple al sector privat amb una relaxació del seu ‘dress code’ estiuenc, però, a més de treure’s la corbata i l’americana, la seva camisa (de màniga llarga, a l’estil de la guaiabera, que és l’uniforme diplomàtic oficial a Cuba) i pantalons (llargs) eren amples i de cotó orgànic. Si el teixit és l’adequat, la tela protegeix de les temperatures externes. Per tant, pensar que per portar menys roba estarem més fresquets és també un error, n’hi ha prou amb observar com es vesteixen al desert. Així que, com a excusa per treure’s la corbata, la de l’estalvi energètic és pobra. En trobem d’altres amb més acceptació: el 98% dels seus defensors no tenen ni idea de com utilitzar-la i el resultat és un atemptat visual; i si està ben nuada, provoca espectaculars mals de cap i és del tot incompatible amb una jornada laboral.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Més que d’origen militar, com llegeixo en nombrosos mitjans, la corbata va néixer com a declaració de carinyo. O, segons es miri, de domini («aquest és meu»). Durant la guerra dels Trenta Anys, les dones croates lligaven als seus homes un llaç al voltant del coll perquè recordessin el seu amor i els protegissin en la batalla. Perquè si una peça no es porta per convicció sinó per convenció, passa a convertir-se en una prova de submissió (la majoria de multimilionaris llueixen el coll despullat des de fa anys sense cap problema). És el que li va passar a l’esquerra durant dècades fins que, amb l’última crisi econòmica (i l’associació del vestit i la corbata amb els banquers i la classe política corrupta), se’n van alliberar, no sense la mirada recriminatòria de la dreta més conservadora, a qui qualsevol mínim canvi, tot i que sigui estètic, li sembla una amenaça al sistema.

La desaparició de la corbata no depèn de la seva utilitat (s’hauria extingit fa dècades). Com tants altres símbols fàl·lics de la (desapercebuda i no qüestionada) sexualitzada indumentària masculina (els pantalons, la cremallera, les muscleres, les sabates de punta...) comportaria una castració a què el sistema patriarcal es resisteix. «Els homes han de convèncer-se que és un signe de debilitat, més que de força, la necessitat de recolzar-se en símbols externs i que el coll sufocant i la jaqueta enutjosa poden abandonar-se sense cap resultat que afecti ni la seva respectabilitat ni la seva virilitat [...]», escrivia el psicoanalista John Carl Flugel fa més d’un segle. Per aquesta raó, camuflada en una presumpta igualtat estilística, la majoria d’homes demana poder anar a treballar en bermudes, però no se’ls acudeix exigir fer-ho amb una faldilla. Mentre les dones hem realitzat nombroses revolucions indumentàries, que avui ens permeten utilitzar tant l’armari femení com el masculí sense més conseqüències, ells continuen restringits estèticament. Francament, ja us apanyareu.

Temes:

Moda