¿Per què posar de moda una guerra?

Un dels pitjors errors que es cometen a l’elaborar una estratègia de comunicació, més si es tracta d’una de referida a la imatge, és pensar només a curt termini. Tanmateix, fruit de la immediatesa que ens governa, sol ser el més habitual. És quan el «que parlin malament, però que parlin» no grinyola, i oblidem que per recuperar-se d’una mala imatge es necessiten uns set anys. Fins a la data, agradi o no, el domini del relat visual d’aquesta guerra l’havia mantingut el Govern ucraïnès. Amb un discurs serè (de vegades seriós i dur, però mai enfadat o sobrepassat), Zelenski denunciava –a les xarxes socials, els Parlaments de mig món o en esdeveniments musicals com els premis Grammy– la cruesa de la soledat d’un país atacat, però combinant-lo sempre amb dosi d’esperança i optimisme en el futur per no desmoralitzar la tropa (no només la moral de l’Exèrcit o dels seus compatriotes, sinó també les de la ciutadania europea i nord-americana). Vídeos en blanc i negre que explicaven la destrucció de l’ara però que projectaven en color la reconstrucció del demà. Però després de cinc mesos de guerra, és complicat mantenir el mateix nivell d’implicació, perquè quan visualitzem normalitzem, i quan normalitzem ja no ens causa la mateixa impressió/emoció.

L’ull és capaç d’acostumar-se a veure el pitjor. Per això, has de buscar nous al·licients per mantenir viva la indignació per un atac i la unió davant l’invasor. Així que, quan reps una oferta d’Anna Wintour proposant-te una entrevista amb la primera dama del país (curiós, perquè l’entrevista podria haver-la donat el president, que és qui va ser elegit democràticament) i un reportatge gràfic de la mà d’una de les fotògrafes de famosos més reconegudes del planeta, ja que et llances sense considerar res més. Per descomptat, la revista t’assegura que donarà una cobertura humana i que es parlarà de com els Zelenski i els ucraïnesos han afrontat emocionalment la guerra. En aquell moment, ningú a ‘Vogue USA’ t’esmentarà com el 2011 van realitzar un vergonyós perfil semblant adulant la dona del dictador sirià Bashar al-Assad, titulat ‘Una rosa al desert’, i que l’escàndol va ser tal que el magazín es va veure obligat a esborrar el contingut ‘online’. Perquè Condé Nast no pensa ni té el deure de preocupar-se per la imatge dels Zelenski a llarg termini, el seu negoci és vendre exemplars a curt termini. A més, als EUA de tot, fins i tot de la mort d’innocents, es fa espectacle. Però a Europa aquest tipus de reportatge hauria sigut polèmic fins i tot si s’hagués publicat en temps de pau.

Notícies relacionades

Així és Olena Zelenska, la dona del president ucraïnès Zelenski

¿Quant viuen els gats?

Convençuts o resignats, els Zelenski van rebre un exèrcit d’estilistes, escenògrafs i coreògrafs, ajudants de càmeres i tècnics d’il·luminació a Kíiv. Van vestir Olena Zelenska amb roba discreta de firmes ucraïneses –molt diferent de quan el 2017 va protagonitzar la portada de la revista en la seva edició ucraïnesa i va posar amb marques com Prada o Jimmy Choo–, i al president li van permetre seguir amb la seva sempiterna i identificativa samarreta verda oliva. Es van abraçar, van entrellaçar les mans i ella i unes soldades dones de l’Exèrcit van ser dirigides com qualsevol model –com es pot comprovar en el ‘making of’ publicat per la mateixa revista– per recrear la posada en escena que Leibovitz va desitjar (una davant d’un avió enderrocat i una altra asseguda en una escalinata del palau presidencial protegida amb sacs de sorra).

Buscar o trobar bellesa fins i tot en l’horror no és frívol; és supervivència (continuar considerant que la vida val la pena). Els fotoperiodistes més prestigiosos del món han retratat les pitjors conteses del segle XX per a les publicacions de moda. La imatge d’una nena ferida abraçada al seu peluix de Cecile Beaton a la portada de ‘Life’ va aconseguir que els EUA comencessin a implicar-se en la Segona Guerra Mundial. El reportatge de la fotògrafa i exmodel Lee Miller titulat ‘Creieu-ho’, en el qual es visibilitzava, pràcticament per primera vegada, cosa que significava l’extermini nazi, va ser publicat a ‘Vogue’. La seva editora, Edna Chase, va reconèixer que van estar dies dubtant sobre la idoneïtat de donar espai a tan tremendes imatges, però finalment van entendre que era el correcte: «En el món que tractàvem de reflectir a les nostres pàgines, la riquesa, el llinatge, la sofisticació estaven mortes i despullades com la resta de la humanitat». Davant l’objectiu, les fotos de Leibovitz semblen pobres (més per a una professional com ella, companya de vida d’una de les intel·lectuals nord-americanes més potents del segle XX per denunciar precisament la mirada ianqui i imperialista en els retrats bèl·lics). Senzillament perquè la guerra és un relat estètic tan brutal com commovedor i posar-li artificis és ridiculitzar-la.