El 15-J, 45 anys després | + Història

Quan després de la Segona Guerra Mundial, amb la derrota de Hitler i Mussolini, Franco es va quedar sense aliats naturals, es va voler acostar a les democràcies occidentals, però li van reclamar reformes. L’únic que va fer el dictador va ser maquillar el règim creant el concepte ‘democràcia orgànica’, un sistema que no acceptava ni el sufragi universal ni els partits polítics i on el cap de l’Estat tenia tot el poder a les seves mans.

Amb el pas dels anys, el règim es va anar desgastant al mateix ritme que ho feia la salut del dictador, que va acabar morint, al llit, el 20 de novembre del 1975. El país havia canviat molt des del 1939 i les noves generacions reclamaven la llibertat que els feixistes havien arrabassat als seus pares. El problema era que havia mort Franco, però quedaven els franquistes. Eren molts i controlaven els òrgans de poder. Ara bé, la pressió popular cada vegada era més forta. A Catalunya, per exemple, el febrer del 1976 ja hi va haver les primeres manifestacions que reclamaven un estatut d’autonomia i l’amnistia per als presos polítics. I en la clandestinitat, formacions de tot el ventall ideològic, des de la democràcia cristiana fins al comunisme, reclamaven ser legalitzades.

El debat va durar més d’un any, i al llarg d’aquell temps es van anar aprovant noves lleis i reformes per desmuntar l’arquitectura del règim franquista. L’accelerada final es va produir amb el relleu de Carlos Arias Navarro en la presidència del Govern, que va ser substituït per Adolfo Suárez. Aquell ‘jove’ de 43 anys, que havia sigut secretari general del Moviment, es va convertir en el rostre visible de la Transició política, i qui va impulsar la legalització dels partits.

Com sol passar, allò que un règim denigra és idolatrat pel que el relleva. I això és exactament el que va passar amb els partits. Com escriu el professor Ignacio Fernández Sarasola al seu llibre ‘Los partidos políticos en el pensamiento español’, el 1977 els partits van ser «elevats al pedestal de l’excel·lència democràtica». Es veien com l’única manera de canalitzar la participació ciutadana, deixant de banda altres eines com els referèndums (molt utilitzats en llocs com Suïssa) o sistemes organitzatius com les agrupacions d’electors (presents al Regne Unit, per exemple).

Vist des del segle XXI, el més irònic de tot això és que qui més va advertir del perill de convertir Espanya en un «Estat de partits», tal com el defineix l’historiador Santos Julià, va ser l’exministre franquista i fundador d’Aliança Popular, Manuel Fraga Iribarne. Defensava que per conèixer l’opinió de la ciutadania era millor la democràcia directa (els referèndums) que la intermediació dels partits. Però després de 40 anys il·legalitzats, els partits volien recuperar el protagonisme perdut.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El problema va ser que es va confondre el pluralisme democràtic amb el pluralisme polític, un mal que encara s’arrossega i sembla que fora dels quadros dels partits sigui impossible articular cap alternativa. De fet, el mateix sistema que es va començar a construir fa 45 anys s’ha encarregat de devorar-les. N’hi ha prou de mirar el que ha passat amb el Moviment 15-M del 2011 o amb el procés independentista català, que va començar amb una consulta popular a Arenys de Munt el 2009.

---

Tensions internes

Adolfo Suárez va guanyar amb claredat les eleccions del 15-J al capdavant de la Unió de Centre Democràtic. Era un partit format per persones d’ideologies molt diverses i això va generar tensions internes quan va ser el moment de prendre decisions de govern. Només va aguantar fins al 1982, quan el PSOE va arribar a la Moncloa, i es tancar de manera simbòlica la Transició.