Emilio Pérez de Rozas: «Em diverteixo molt, massa»

Al descobert, tal com escriu, com és. El periodista Emilio Pérez de Rozas va complir amb escreix les expectatives en l’últim cara a Cara amb la comunitat de lectors d’EL PERIÓDICO, aquest dimecres. Es va entregar a l’espectacle, sense frens, com sempre, i només va posar una condició als assistents a la trobada: tot el que expliqués a The Clock Terrace no podria sortir d’allà. Suposo que no comptava amb la crònica del que escriu això, però pot estar tranquil. En les pròximes línies només reproduiré alguns dels seus primers records com a redactor i reflexions sobre els periodismes, el vell i el nou, com ell mateix distingeix. Les seves anècdotes més personals, divertidíssimes, per moments surrealistes, el que hem dit, es van quedar a la terrassa de l’hotel Catalonia.

 «Es dedica al periodisme esportiu però es podria dedicar al que volgués», va remarcar el director d’EL PERIÓDICO, Albert Sáez, amb referència a la seva capacitat per trobar «històries fantàstiques», també a una professionalitat que ha mamat des de petit. «Tenir un Pérez de Rozas a la nostra escuderia és un privilegi, que no podem deixar mai d’agrair pel que significa aquest cognom per al periodisme a Catalunya i Espanya», va afegir.

Dinastia de fotoreporters

Emilio forma part d’una autèntica saga de fotògrafs i periodistes, els Pérez de Rozas. La seva llar va ser la seva primera facultat. «Si tu neixes en el número 23 de la ronda Universitat, amb el meu pare i dos oncles treballant des de les vuit del matí fins a les deu de la nit els 365 dies de l’any amb fotografies i no surts periodista... és que ets un beneit d’una mida descomunal», va rememorar, entre rialles.

Tenia 14 anys quan li van penjar una càmera per primera vegada. Va ser en un Godó: «Les fotos em semblaven sensacionals, però el meu oncle Manolo em va dir que eren una merda. A cap de les fotos es veia la pilota». Així van ser les primeres incursions d’Emilio, així va anar aprenent l’ofici, absorbint tot el coneixement «com una esponja».

Fora de casa també va tenir bons mestres, com els seus enyorats Álex J. Botines i Antonio Franco, fundador d’aquesta capçalera, per als quals només té paraules d’agraïment. «Vaig tenir la sort de treballar amb gent molt despresa, de la qual he après moltíssim», va afegir un periodista que se sent tremendament afortunat i no té objeccions a pregonar-ho. «Em diverteixo molt, massa. M’aixequi a l’hora que m’aixequi, on sigui, faig sempre el que més m’agrada», va reblar.

¿Tornaria a ser periodista? «Amb l’escenari actual, no. Em dedicaria a una altra cosa», va respondre taxativament a un dels assistents en el torn de les preguntes. No li interessa «crear ecos i clics», tan a l’ordre del dia; tampoc disfruta aquestes extenuants emissions a Twitch en què ha participat gairebé per obligació i rebutja el mal anomenat espectacle del considerat nou periodisme si no és compromès amb el rigor. «Els nous comunicadors no estan autoritzats per dir mentides», va sentenciar amb un to molt seriós.

Afecte i admiració

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Sabíem que l’estil directe i gairebé sempre juganer d’Emilio Pérez de Rozas té acceptació, molta acceptació. Dimecres es va evidenciar, a més, que la seva traça li ha permès captivar diferents generacions. No en va fa cinc dècades que traspua passió, contagiant emoció. Però, ¿què és allò que més agrada d’Emilio? Daniel de la Torre, de 30 anys, llicenciat en Periodisme i apassionat de les motos, destaca la seva professionalitat i descriu el mestre Emilio com a «seriós, exacte i precís». «Busco la seva firma perquè m’agrada el que escriu, com ho escriu. M’agrada el seu to desenfadat, que digui el que pensa de veritat, una cosa que cada vegada es porta menys», afegia un altre dels assistents, Miguel A. Martín, de 51 anys, advocat de professió i subscriptor d’EL PERIÓDICO. També fa anys que Juan Ignacio Campo, enginyer jubilat, segueix la carrera d’Emilio, la seva manera divertida d’explicar les coses.

A la terrassa es respirava molt afecte i admiració. Envoltat de fidels lectors i joves periodistes, acompanyat per familiars i amics, el menut periodista jugava a casa. Fins i tot la terrassa de l’hotel, amb aquestes gandules i la piscina, semblava un tros de la seva estimada Palma de Mallorca. «Vam tenir un pare molt liberal, que va fomentar en nosaltres la curiositat, la imaginació, però que per damunt de tot ens va ensenyar a ser bones persones», van destacar al finalitzar la xerrada les seves germanes, Rosario i Montse, que van acudir a l’acte organitzat per EL PERIÓDICO «per recolzar» el «petit» del clan.