Entendre-hi + amb la història

Dos de Maig, de la història al mite | + Història

Avui és festiu a la Comunitat de Madrid perquè se celebra el Dos de Maig, una jornada històrica que, en diversos moments, s’ha intentat convertir en una commemoració estatal i que ha viscut alguns episodis curiosos.

Dos de Maig, de la història al mite | + Història

Goya

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

La tardor del 1807, Napoleó va convèncer Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, que el deixessin creuar Espanya per conquerir Portugal. L’objectiu, els va assegurar, era dominar la costa atlàntica per ofegar l’Imperi britànic. I, com que els va prometre que els regalaria el regne portuguès, s’ho van creure. Això va permetre que l’Exèrcit de França entrés sense cap dificultat, però el seu comportament no era gens amistós. Va ocupar les places fortes davant la indignació del poble, que no entenia per què el rei no feia res; però és que els borbons estaven més preocupats per fer-se la punyeta que per organitzar la defensa. De fet, Napoleó va aconseguir que pare i fill es traslladessin a Baiona, que es va convertir en una gàbia daurada per al monarca i l’hereu. A Madrid només va quedar una petita representació de la seva família, però per poc temps.

El matí del 2 de maig del 1808 les forces napoleòniques comandades per Murat van voler evacuar-los del Palau Reial per traslladar-los a França. Va ser l’espurna que faltava per encendre la flama de la ràbia. La gent va intentar assaltar el palau i les tropes gal·les van obrir foc. Durant el dia, la ciutat va ser un camp de batalla i els carrers madrilenys es van tenyir de sang. Tot i que ho van intentar, els habitants de la capital no van poder fer res contra un exèrcit de 30.000 homes que va reprimir la revolta sense contemplacions. A més, per escarmentar-los, l’endemà Murat va manar afusellar els presoners. Algunes fonts xifren en 400 els assassinats.

Aquelles jornades de primavera van quedar gravades en la memòria col·lectiva dels qui les van viure. Així, no és estrany que a partir del 1811, quan les tropes invasores ja s’havien retirat, es convertís en un esdeveniment que calia commemorar.

Com sempre passa amb els fets que serveixen per articular la identitat d’un col·lectiu, la seva interpretació varia segons el context polític de cada moment. I, tot i que ara el Dos de Maig només sigui el dia de la Comunitat de Madrid, durant diferents moments es va intentar transformar en una festa nacional espanyola. Ja va passar en els primers anys, quan es va erigir com una commemoració liberal, en què es posava l’accent en la llibertat dels individus que havien decidit fer front als invasors. En canvi, quan Ferran VII va tornar a Espanya des de Baiona per asseure’s al tron, la festa va fer un gir conservador per enaltir la monarquia i atacar tot allò procedent de l’exterior (cal dir que la xenofòbia antifrancesa ha caracteritzat la identitat espanyola durant molt temps).

Per recordar els fets s’organitzava una processó cívica pels punts on s’havien produït els fets més importants d’aquella jornada, es disparaven salves durant tot el dia, s’oficiava una missa en memòria dels caiguts i es tancava el programa amb una desfilada militar pel passeig del Prado.

Amb el pas de les dècades, la celebració va anar perdent importància fins a arribar al centenari. El 1908 tot allò relacionat amb la guerra contra Napoleó va tornar a estar de moda i això va afavorir la recuperació de la memòria del Dos de Maig, tendència que va anar a més durant la dictadura de Primo de Rivera.

Notícies relacionades

El 1931 es va viure una de les celebracions més especials. S’acabava de proclamar la Segona República i la ciutadania estava tan eufòrica que quan els soldats van desfilar els van acompanyar amb visques, aplaudiments i abraçades. No obstant, el Govern central es va desentendre de la festa i va quedar relegada a l’esfera local. En canvi, durant el Bienni Conservador se li va tornar a donar valor i es va posar èmfasi en la defensa contra la ingerència estrangera en una analogia clara contra el comunisme internacionalista. Durant la Guerra Civil, el mite va ser aprofitat pels dos bàndols com a eina de propaganda i, per descomptat, el franquisme també el va utilitzar. Designada festa nacional, va servir per reforçar la idea d’una Espanya castrense i antiestrangera. Al contrari, durant la Transició va caure del calendari de dies festius. Tot i això, es va reactivar la revetlla popular del 2 de maig, pas previ perquè el 1983 s’instaurés com a dia de la Comunitat.


Guerra contra Napoleó

De la mateixa manera que ara s’utilitzen els mitjans de comunicació i les xarxes socials, durant el segle XIX el poder polític se servia de la pintura per compartir i mitificar determinats episodis històrics. En el cas de la guerra contra Napoleó, va ser el pinzell de Goya el que va ajudar a fixar la idea de l’ocorregut els dies 2 i 3 de maig a Madrid.

Entendre-hi + amb la història