La història amb xocolata té més bon gust | + Història

Originàriament, la mona era molt diferent. Era un pastís rodó amb ous durs. Se n’havien de posar tants com anys tenia la criatura i el padrí tenia l’obligació de regalar-li fins que el fillol celebrava la primera comunió, que era el moment que es considerava que els nens ja eren prou grans. L’ou és un element simbòlic, que des de temps immemorials s’associa a la vida i el renéixer, que és precisament el que se celebra dilluns: la resurrecció de Crist després de ser clavat a la creu tres dies abans, o sigui Divendres Sant. A més, durant la primavera és quan les gallines ponen més i, per tant, fins i tot en les economies més modestes el Dilluns de Pasqua hi solia haver un excedent d’ous.

En algun establiment encara ofereixen la versió tradicional de la mona, però els llaminers ulls dels nens es deixen enlluernar amb les de xocolata (i qui no, ¿oi?). Costa d’imaginar-se la nostra vida sense aquest producte, que va creuar l’Atlàntic procedent d’Amèrica fa 500 anys. Sembla que va ser Hernán Cortés qui primer va portar el cacau i la xocolata a Europa, com una de les coses exòtiques que li havien cridat l’atenció. És clar que llavors no tenia res a veure amb el que mengem ara.

Per a les civilitzacions americanes precolombines, com els maies i els asteques, el cacau era un producte sagrat al voltant del qual s’estructuraven part de les seves creences religioses. Es prenia en forma líquida durant certes cerimònies, no pel seu gust, sinó sobretot pel seu efecte estimulant. Segurament el gust no ens agradaria, perquè el barrejaven amb espècies, herbes i fins i tot bitxo. Per ells tenia tant valor que era moneda corrent per pagar els tributs i tota mena d’intercanvis comercials, des de comprar menjar fins adquirir un esclau. La religiositat al voltant del cacau és un tema tan apassionant que s’haurà de buscar una excusa per dedicar un article sencer només a aquest episodi de la història de la xocolata.

Quan els nous productes arribaven a Europa, necessitaven l’aprovació papal perquè venien de terres ‘infidels’, però quan Pius V va provar aquest líquid espumós, amarg i picant va declarar que no era necessari prohibir-lo perquè ningú voldria beure una cosa tan desagradable.

Ara bé, no tothom pensava el mateix i, adaptat al gust europeu convertint-lo en un producte més dolç, es va començar a popularitzar, provocant un nou debat teològic al segle XVII. Els jesuïtes consideraven que la xocolata preparada amb aigua no trencava el dejuni però els dominics sí. Els primers ho argumentaven basant-se en els postulats de sant Tomàs d’Aquino, que afirmava que només el menjar sòlid estava prohibit. Un dels jesuïtes que ho va defensar amb més vehemència va ser el cardenal Francesco Maria Brancaccio. Ell i el papa Alexandre VII es disputen la paternitat de la frase: «‘Liquidum non frangit jejenum’», o sigui «el líquid no trenca el dejuni». Era just el que necessitava el cacau per acabar de conquistar el Vell Continent.

Si en aquest moment les classes altes ja s’havien entregat al plaer xocolater, des del moment que els van assegurar que no anirien a l’infern si en bevien durant la quaresma el consum es va popularitzar encara més. I no només entre els rics. Això va fer que, a poc a poc, s’incorporés als receptaris europeus. En això hi va tenir molt a veure el matrimoni de la infanta castellana Anna d’Àustria amb el rei de França, Lluís XIII. Però això ja ho explicarem un altre dia, que toca anar a menjar la mona.

---

Notícies relacionades

Un nou estudi replanteja els orígens de la xocolata

Torna la mona d'abans

Un origen incert

L’origen de la mona no està clar. Entre les hipòtesis, una afirma que prové del terme àrab ‘mûna’ (que volia dir provisió de boca); una altra, que és l’evolució de les ‘munda’, uns cistells que els romans oferien a la deessa Ceres; i hi ha qui afirma que va sorgir de la Mimuna, festa dels jueus del Magrib organitzada durant la Pésaj (Pasqua jueva).