Les mules no necessitaven petroli | + Història

La professió de transportista és dura i sacrificada: moltes hores a la carretera lluny de casa amb unes condicions econòmiques molt millorables i sempre pendents del preu dels combustibles, que els afecta directament la butxaca. Els seus avantpassats, els traginers, no tenien aquest problema perquè utilitzaven animals, però també tenien una vida plena de dificultats.

Per començar, hi havia molt poques carreteres i en males condicions. Les infraestructures viàries estaven dissenyades amb la mentalitat centralista i radial de la monarquia absolutista, que regnava des de Madrid. N’és una bona prova que la més important, que es deia Camí Reial, connectava la cort amb la frontera francesa passant per Barcelona. El fet de desplaçar-se amb tracció de sang obligava a planificar parades sovint per alimentar els animals. Al territori català aquestes parades se solien fer a Lleida, Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Manresa, Sabadell, Terrassa i, després del nucli barceloní, també a Mataró, Girona i Figueres abans d’arribar a la Jonquera. Com que s’avançava paral·lelament a la costa, s’obrien camins perpendiculars que connectaven amb els principals ports de cabotatge, perquè en aquells temps era més fàcil moure les mercaderies per mar que per terra.

Fins i tot es feia servir l’Ebre per moure blat entre Saragossa i Lleida. Ja fa anys, la historiadora Núria Sales va investigar el negoci dels traginers que operaven a les comarques de Tarragona durant els segles XVIII i XIX. Després d’analitzar la documentació conservada als arxius, va constatar que només feien el desplaçament per terra si el riu no tenia prou cabal. Llavors s’utilitzaven mules en combois que podien arribar a 50 o 60 animals carregats amb saques.

Igual que ara passa amb els camioners, els traginers també feien jornades laborals molt llargues i podien passar-se fins a dotze hores a la carretera, que era plena de perills. S’ha de tenir en compte que al llarg del segle XIX es va viure l’ocupació napoleònica i tres guerres civils que van enfrontar el govern amb els carlins. Quan existia algun d’aquests conflictes, era habitual que els transportistes fossin acusats d’espies i llavors eren víctimes de pillatge. Per no parlar dels bandolers que els podien assaltar en qualsevol moment. De vegades el botí aconseguit era molt suculent perquè, a més de moure mercaderies d’un punt a un altre, els seus serveis eren utilitzats per portar diners en metàl·lic per fer pagaments d’operacions comercials.

En algunes poblacions el gremi de traginers tenia molta importància. Aquest és el cas d’Igualada, localitat famosa per la fabricació de paper i per les adoberies de pell. Per a les factories, el servei de transport era de vital importància per fer arribar els productes a Madrid i a Barcelona, des d’on a través del port exportaven a tot el món per via marítima.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Les empreses igualadines eren conscients de la seva importància i els tenien en gran consideració. Al cap i a la fi eren veïns del municipi i entre tots feien que el negoci funcionés i que la ciutat prosperés. Potser el problema és que ara no sabem com es diu el transportista que fa que trobem el supermercat ple quan comprem.

---

Camió de vapor

Els primers intents de substituir els animals per vehicles autopropulsats van sorgir a mitjans del segle XVIII. El 1769 el francès Nicolas-Joseph Cugnot va dissenyar un camió que funcionava amb vapor, però tenia poca autonomia i, a més, els camins no eren adequats perquè hi pogués circular. Va ser amb el motor de combustió que es van desenvolupar els camions actuals.