¿Erradicar la pobresa augmentaria les emissions?

Però aquesta afirmació no té base. Així ho ha confirmat un estudi publicat a Nature Sustainability. El treball posa de manifest que les emissions associades al consum recauen de forma desproporcionada als Estats Units i Europa.

«No hi ha contradicció entre els objectius del desenvolupament i la mitigació del canvi climàtic. No hi ha arguments per dir que hi ha massa persones al planeta i el problema són els pobres. La realitat és que el problema són les persones d’alts ingressos», afirma Klaus Hubacek, investigador de la Universitat de Groningen i coautor de l’estudi.

Pobresa i emissions

El treball conclou que eliminar la pobresa extrema –o sigui, apujar aproximadament mil milions de persones per sobre del llindar d’ingressos d’1,90 dòlars al dia– augmentaria les emissions en menys d’un 1%. 

Complir el primer objectiu del desenvolupament –o sigui, portar tota la població per sobre dels diferents llindars nacionals de pobresa– augmentaria les emissions un màxim d’un 2,1%. 

Si es tenen en compte els dos llindars del Banc Mundial (3,20 i 5,50 dòlars al dia), les emissions augmentarien en un 5% i 18%, respectivament. 

Tots aquests escenaris es basen a assumir que no hi hagi cap canvi en paral·lel en les emissions del nord global, que en tot cas continuaria tenint un paper preponderant. Tot i que les emissions d’alguns països en desenvolupament creixessin molt (podrien arribar a duplicar-se a Madagascar, per exemple), la seva contribució al total continuaria limitada. 

«Alleujar la pobresa no augmentaria gaire les emissions», conclou Yuli Shan, coautor de l’estudi, també de la Universitat de Groningen.

Emet qui consumeix, no qui produeix

L’estudi atribueix les emissions a les llars i països que consumeixen productes i serveis, no a aquells que els produeixen. Per exemple, les associades a la producció d’un ordinador comprat a Espanya s’atribueixen a Espanya, no als països que n’han fabricat les peces.

Atribuir les emissions als territoris productors és el sistema fet servir en les convencions internacionals. No obstant, «això penalitza els països que exporten molt, que solen ser països en desenvolupament», afirma Hubacek.

Per al seu càlcul, els autors exploten una detallada enquesta de consum portada a terme pel Banc Mundial. També utilitzen la taula MRIO (‘multi-regional input output’): una gran matriu que permet seguir la cadena de producció de cada producte i calcular-ne l’empremta de carboni.  

És possible que els molt pobres i els molt rics emetin més del que revelen les seves compres. Per exemple, els primers poden cremar fusta que recullen sense comprar-la. I els segons poden fer inversions financeres en negocis fòssils. «Probablement estem subestimant, no exagerant, les diferències», observa Hubacek. 

L’erradicació de la pobresa se simula traient la població que consumeix sota el llindar de pobresa i emplaçant-la en un nivell immediatament superior. Això no contempla altres canvis paral·lels, com un augment d’emissions de les classes mitjanes. No obstant, «els números presentats semblen coherents i recol·loquen el debat on hauria de ser», observa Olga Alcaraz, investigadora de la Universitat Politècnica de Catalunya, no implicada en el treball.

Desigualtat extrema

El càlcul dona unes desigualtats brutals. Una persona dels Estats Units emet de mitjana 14,5 tones de CO2 per any, molt per sobre de la mitjana d’1,6-2,8 necessària per complir els acords de París i mantenir la temperatura sota el llindar dels efectes incontrolables. Al contrari, una persona de l’Àfrica subsahariana n’emet tan sols 0,6 tones. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Les emissions de l’1% que més emet en la població mundial són 75 vegades més altes que les del 50% que menys emet, segons aquest càlcul. Les del 10% que més emet corresponen a gairebé la meitat del total. 

«Els objectius d’emissions no es poden aplicar per igual a tots els països. S’han de fer polítiques dirigides on es genera el problema, o sigui els països desenvolupats i les poblacions amb alts nivells de consum», comenta Alcaraz. «Sorgeix la sospita que l’estil de vida que portem és possible només mantenint milions de persones sota el llindar de la pobresa», diu.