Les receptes econòmiques de la covid

Per ajudar a reparar els danys econòmics i socials causats per la pandèmia, els dirigents de la UE van acordar el juliol del 2020 un pla de recuperació que, a més d’ajudar a sortir de la crisi, ha d’establir les bases per a una Europa moderna i més sostenible. Els fons Next Generation EU tenen una dotació de 750.000 milions d’euros, dels quals 390.000 milions ho seran en forma de subvencions i 360.000 milions en crèdits. Espanya en serà el segon país més beneficiat, amb una assignació total d’uns 140.000 milions d’euros.

La pandèmia ha suposat per a l’economia espanyola un impacte molt considerable, superior encara al que va significar, almenys en els seus efectes a curt termini, l’impacte de la Gran Recessió del 2008-2009. El PIB va disminuir el 2020 un -10,8% quan el 2009 aquesta disminució només (!) va arribar al -3,8%. No obstant, aquest impacte ha sigut ara molt més curt en el temps, el 2021 s’ha tancat amb creixements del 5% i es preveuen xifres similars en els pròxims anys, mentre que en la Gran Recessió els creixements negatius del PIB es van mantenir, excepte el 2010, fins al 2013. Un altre indicador que permet veure la diferent durada de les dues crisis és la taxa d’atur: mentre la Gran Recessió venia d’una de les taxes d’atur més reduïdes de la història recent del mercat laboral a Espanya, entorn del 9% el 2008, va mantenir creixements ininterromputs fins al 26,9% de l’any 2013. En canvi, l’impacte de la pandèmia en l’economia espanyola comença amb un taxa d’atur 13,7% a finals del 2019 i, dos anys després, ja té uns registres inferiors, el 13,3%.

En definitiva, es pot afirmar que mentre la crisi vinculada a la pandèmia ha tingut un impacte molt gran tot i que, pel que sembla, de curta durada, la Gran Recessió es va prolongar a Espanya molt més en el temps.

Més enllà de les causes de les dues grans crisis, que no han sigut lògicament les mateixes, el desenvolupament de totes dues en l’economia europea i espanyola ens permet fer tres consideracions.

La primera, en relació amb la diferent resposta d’Europa en les dues crisis. En la Gran Recessió no és difícil afirmar que la prolongació dels efectes negatius de la crisi no és aliena a les polítiques d’austeritat adoptades pels òrgans comunitaris, amb l’excepció del BCE, que van provocar als països esmentats uns costos socials que van arribar a qüestionar la mateixa supervivència de l’euro. Tot i que la base d’aquests problemes està en l’específica situació d’aquests països amb desajustos considerables, pertànyer a una zona monetària comuna i en conseqüència, no poder utilitzar els instruments monetaris i la possibilitat de devaluar la moneda nacional, va multiplicar els efectes negatius de les polítiques d’austeritat adoptades. Per contra, la resposta de les institucions europees a la crisi de la pandèmia ha sigut molt diferent tant en rapidesa com en impacte. No oblidem que, ja a primers d’abril del 2020, es van posar en funcionament programes per import de 520.000 milions d’euros i que, a finals de juliol del mateix any, es van aprovar els fons Next Generation UE amb un import de 720.000 milions d’euros que, en el seu conjunt, van ajudar, i ajuden, a pal·liar els efectes socials més negatius de l’impacte de la pandèmia. En definitiva, dues maneres de respondre a una situació de crisi que, més enllà dels efectes de les lliçons apreses, reflecteixen diferents paradigmes que revaloritzen la importància del debat d’idees sobre les alternatives en matèria de política econòmica.

La segona consideració és que, malgrat les insuficiències de la construcció europea, que es concreten en la manca d’una unió fiscal, d’un tresor europeu i d’una unió política més forta, les crisis han suposat un enfortiment de la UE. Ho va suposar la Gran Recessió, amb un protagonisme molt rellevant d’una institució nítidament europea com el Banc Central Europeu i ho ha suposat ara amb els fons Next Generation UE. En aquest cas, la Comissió Europea preveu finançar aquesta iniciativa amb emissions de deute per al finançament del qual es preveu recórrer a l’establiment de nous recursos propis de la UE. Som davant una mutualització de deute i estem avançant en el camí cap a la unió fiscal i l’establiment d’un tresor europeu. Si a això hi afegim l’actuació molt rellevant del BCE, amb el manteniment d’un tipus d’interès del 0%, la política de compra d’actius i l’augment de les operacions de finançament d’operacions a llarg termini, estem dissenyant una Unió Europea que avança, amb dificultats i aturades, però avança, cap a una unió política més robusta.

Finalment, la tercera consideració, més vinculada als escenaris de futur, en la fase postpandèmia, està vinculada als desajustos que han sorgit o s’han accentuat en aquests dos anys de pandèmia. Destaca, de manera singular, l’augment dels dèficits públics i, en conseqüència, l’augment del pes del deute públic en el PIB. Per fer front a això, l’eina utilitzada en la fase prepandèmia va ser la firma, el 2012, del Pacte Fiscal Europeu, que de manera sintètica venia a dir que els països signants haurien de mantenir un dèficit públic en relació amb el PIB no superior al 3% i mantenir un nivell de deute públic que no hauria de ser superior al 60% del PIB. Només és necessari contraposar aquestes magnituds amb el 10% de dèficit públic en relació amb el PIB de l’economia espanyola el 2020 i un nivell de deute que supera el 121% del PIB. Per tant, el debat sobre la manera de definir un nou pacte fiscal és crucial per ordenar les finances públiques dels països membres i fer-ho sense provocar uns costos socials addicionals inassumibles i garantint el creixement. Aquest és, sens dubte, el repte més immediat de la UE.

Han passat ja una mica més de dos anys des que vam conèixer les primeres morts causades per un virus fins aleshores desconegut en la també fins llavors desconeguda ciutat de Wuhan. En el terreny personal i en el col·lectiu, el que ha passat en aquest temps ha generat uns estralls d’una magnitud que molt pocs van saber reconèixer a temps, i que ens han deixat imatges d’un context global de crisi que ens acompanyaran per sempre.

Com bé sabem, la Unió Europea no n’ha sigut una excepció. A efectes de comparació, no obstant, l’anàlisi de l’impacte de la crisi de la covid-19 a la UE s’ha de mesurar no només en termes econòmics, polítics o de legitimitat institucional, sinó també en termes d’integració. O, vist en la seva condició complementària, en termes de desintegració.

Per a això, és imprescindible considerar que la UE constitueix un sistema polític multinivell, molt més acostumat a la regulació en el mitjà i llarg termini que a l’execució en el curt, i en el qual els estats membre continuen sent l’actor fonamental. Hi continua residint la sobirania, ells són els que consideren la transferència de competències a la UE i ells continuen controlant les fonts principals de finançament d’aquestes polítiques.

D’altra banda, no podem oblidar que la crisi de la covid va esclatar quan la Unió Europea s’estava escarrassant per mitigar els efectes d’altres crisis que en l’última dècada havien sacsejat també l’equilibri comunitari (¿qui no recorda la foto del cos jacent del petit Aylan Kurdi, en una platja turca?).

Aquests elements contextuals són els que van fer que la crisi de la covid es presentés com a potencialment disruptiva per a la UE, ja que podia introduir un gir convuls en el procés d’integració. Extrem que no s’ha donat (i que tot apunta que no es donarà). De fet, després de dos anys, i amb la crisi de la covid-19 encara oberta, la Unió Europea és més ella mateixa que mai.

En aquest sentit, i malgrat les crítiques que això ha despertat, no ens pot estranyar que entre totes les institucions de la Unió Europea hagi sigut precisament el Consell Europeu, que aplega els caps de Govern, el que ha liderat la gestió de la crisi. Per la seva banda, la Comissió, encarregada de vetllar pels interessos del procés supranacional, ha assumit tasques de coordinació essencials i ha acompanyat, en la mesura possible, les decisions i les accions dels estats membre. 

Un bon exemple d’aquest patró va ser la negociació i posada en marxa del Next Generation EU, sens dubte un dels programes més audaços i de més recorregut aprovats durant aquests dos anys. Després d’un primer moment en què els estats van assumir mesures fiscals i ajudes públiques de manera unilateral, ràpidament es va fer evident la necessitat d’un paquet d’estímul per al conjunt de l’economia de la UE. Després de no poques tensions, va ser aprovat pel Consell Europeu a mitjans del 2020 i, per primera vegada, es va capacitar la Comissió Europea per a l’emissió de bons a llarg termini, en nom de la Unió Europea i amb el suport dels seus estats membre.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aquesta preponderància del Consell Europeu, això és, d’una integració de signe intergovernamental però amb una Comissió Europea disposada a no entrar en una lògica de confrontació, sinó més aviat el contrari, ja era palpable abans de l’esclat de la pandèmia, i la crisi de la covid no ha fet res més que actualitzar-la. El mateix ha passat en l’àmbit de la política comercial comuna, en el qual la UE i els seus estats membre advocaven per una actitud més realista en relació amb els seus objectius i els seus mitjans. Els desproveïments de determinats equips i materials mèdics durant alguns moments puntuals de la pandèmia no han fet més que fer que plogués sobre mullat, i ha portat la Unió Europea a declarar obertament la necessitat de consolidar una autonomia estratègica, que orienti el conjunt de la seva acció exterior.

Les actuacions i decisions pròpies de períodes de crisi tenen més potencial per marcar la futura evolució de les societats que les travessen. I, tot i que la seva anàlisi ens enfronta a contrafactuals que mai podrem resoldre, el cert és que les crisis no només són importants per allò que passa mentre duren, sinó que perquè durant aquell període d’inestabilitat i incertesa es descarten alguns futurs possibles i se’n consoliden d’altres. Tot i que encara és molt aviat per a afirmacions massa rotundes, la gestió de la crisi de la covid-19 ha fet que la Unió Europea porti a terme un pas més de rosca en el seu particular model d’integració, que conjuga una actitud intergovernamental amb una pulsió supranacional. Això no significa que el projecte d’integració sigui com ens agradaria que fos, sinó que probablement és de l’única manera que pot ser.