«No li preguntis al teu fill com li ha sortit l’examen»

En educació no hi caben solucions simples ni elaborar una llista de «coses», que vostè anomena modes. Per exemple, intel·ligència emocional, pensament crític o ciutadania digital. Diu que tot això pot ser necessari, però que és més important el com que el què.

Si compares escoles, reps una llista de coses que hi ha. Per exemple, aprenentatge cooperatiu. No obstant, en cada centre l’aprenentatge cooperatiu és una cosa diferent. Ens estem esforçant molt a comunicar el que fem, però utilitzem etiquetes diferents o contradictòries. Abans de res, hem de decidir què volem dir quan parlem d’avaluació competencial.

Afirma que hi ha mètodes que són eslògans publicitaris. ¿Ho és l’aprenentatge per competències?

Sí, si no hi ha una definició concreta del que vol dir. Hi ha termes que són tendències i l’educació mai hauria de funcionar amb tendències, que són paraules o mètodes que resulten atractius a priori, però que no podem definir gaire bé. Per exemple, l’avaluació contínua. ¿Què vol dir exactament? Es dona per fet que tots comprenem un mateix mode d’avaluació contínua. I per aquest motiu no s’està implantant bé. ¿Què és? ¿Fer exàmens cada mes? ¿Revisar el quadern una vegada a la setmana? Per això dic que és un eslògan. Avaluació contínua és un terme que ens sembla més just que avaluació trimestral. Inclusió s’ha posat també de moda. Tots estem d’acord que l’escola ha de ser inclusiva. Ara bé, cadascú pot entendre la inclusió de manera diferent.

Una altra frase que escoltem molt és «posar l’alumne en el centre de l’aprenentatge».

¿Què vol dir això? Si significa que s’han de cultivar els vincles, les emocions, la diversitat..., d’acord. Però si el que vol dir és que el punt de partida ha de ser el que li interessa al xaval..., malament.

Alguns mètodes són un èxit en algunes escoles i en d’altres no. Hi influeix molt el poder socioeconòmic de les famílies.

Sí. L’hàbit lector o el nombre de paraules que s’escolten a casa són aspectes claus. En una determinada escola de Barcelona –on els nens acudeixen a acadèmies privades i els seus pares parlen idiomes– qualsevol mètode d’anglès funciona. Però és arriscat implantar aquest mateix mètode en un institut de Jaén perquè el context és diferent.

Remarca que l’educació ha de canviar i adaptar-se, però no en funció d’una hipotètica societat del futur que ningú sap gaire bé com serà.

No necessitem reimaginar l’educació, sinó sotmetre-la a un procés constant de millora objectiu i revisable. Aquí hi ha dues visions. Una és que el món canvia i tu t’has d’adaptar al món. Jo crec que l’escola hauria de funcionar d’una altra manera: el món canvia, és veritat, i s’han d’assumir part d’aquests canvis. Però hem de transformar el món. Si pensem que demà tots estarem enganxats a les pantalles i per tant els poses pantalles a tots, ¿què aconsegueixes? Doncs, efectivament, que el món hi estigui enganxat. El que ens hauríem de preguntar és ¿per què ha de ser així? ¿És desitjable? Si és desitjable, som-hi. I si no ho és, apostem per un ús raonable de les pantalles. Reflexionem-hi, pensem. Com podem utilitzar les pantalles per generar ciutadans que siguin crítics i que analitzin bé la informació. Parlem de nadius digitals, d’acord. Però no saben contrastar una informació, així que no n’hi ha prou amb donar pantalles.

¿Quina seria la millor manera d’avaluar els alumnes?

Hem de veure l’avaluació com un instrument informatiu que aporta idees per millorar. Necessito millorar, d’acord. En què ho necessites és l’important. S’han de donar claus i pistes. De manera complementària, fa falta obtenir dades globals de com funciona un centre o una promoció concreta. Fan falta proves estandarditzades. Jo entenc l’avaluació contínua com una informació durant l’aprenentatge. Després hi ha d’haver una avaluació posterior. Per això la importància de les proves, que poden ser escrites, orals, una exposició, PISA... El valor d’això no millora l’aprenentatge, només comprova el que ha passat. Està bé comptar amb aquestes dades externes que potser et diuen coses que no vols sentir. Però és que l’avaluació només durant l’aprenentatge és tremendament subjectiu.

Parlant de motivació, ¿com aconseguir que una noia de 16 anys aprengui perquè ho desitja de veritat? 

La motivació no és el mateix que l’interès. Pots tenir motivació, que té a veure amb les metes i els objectius a llarg termini, per una cosa que no t’interessa gaire. Podem cultivar l’objectiu a llarg termini com un premi o un càstig. O, al contrari, cultivar la idea que l’objectiu a llarg termini és un procés. Això és aprendre. A aquesta noia de 16 anys se li ha de llançar el missatge que l’esforç i l’aprenentatge és l’important. Imagina’t que un dia té un examen i va la seva mare i li pregunta: «¿Com t’ha sortit?». Sortit, com si fos un bolet al camp. Si jo sé que ella ha estudiat i ha treballat, doncs ja està. I si no surt bé, no passa res. Ja sortirà bé. L’important és el procés i al final acabarà sortint el resultat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿No s’ha de preguntar què tal l’examen? ¿Llavors què preguntem?

És el mateix que desitjar «molta sort». Si saps que ha estudiat, no li diguis «sort». Perquè la sort importa poc, no hi ha factors aleatoris. T’ho has après i t’ho saps. Doncs ja està. Sempre li pots preguntar: ¿Que tal el dia? ¿Que tal a classe de socials?