Un salari sense sal | + Història

Però deixem als especialistes el debat sobre la idoneïtat de guanyar 1.000 euros mensuals, perquè volem centrar-nos en una altra discussió. Se sol dir que l’origen del terme ‘salari’ es troba en l’època romana. Certament, prové del llatí ‘salarium’ i es relaciona amb la sal. Sense dubtar-ho sol repetir-se que als soldats se’ls pagava amb aquest mineral. Altres versions també afirmen que això només passava en el cas dels legionaris destinats a vigilar la Via Salaria, que connectava Roma amb l’Adriàtic. Es creu que els soldats encarregats de protegir el trànsit d’aquest valuós element entre els dos costats de la península itàlica, a més de rebre les monedes pertinents, eren recompensats amb una petita quantitat de sal.

El problema és que no hi ha prova fefaent que permeti defensar aquesta teoria sense vacil·lar. És cert que existia la Via Salaria (és tan antiga que no se sap del cert quan es va construir) i que la sal era molt important en aquella època, ja que era de vital importància per a la conservació d’aliments. En un temps en què ningú podia somiar en neveres ni congeladors, s’evitava la putrefacció de la carn i el peix amb la sal. Cada vidre d’aquest mineral, com una petita esponja, absorbeix els líquids, i en conseqüència això evita l’aparició dels bacteris que arruïnen els productes. En l’antiguitat no tenien ni idea que existia la microbiologia que al segle XIX descobriria Louis Pasteur, però eren llestos i tenien capacitat d’observació. Bona prova d’això és que encara ara ens valem dels seus coneixements quan mengem pernil i anxoves.

Una de les persones que més ha investigat sobre l’origen etimològic de ‘salari’, i ha intentat esbrinar com va començar aquesta llegenda de cobrar amb sal, és un hel·lenista format a Oxford anomenat Peter Gainsford, que actualment és professor de la Universitat de Wellignton (Nova Zelanda). Segons ell, la idea que els militars romans eren remunerats amb sal és un error d’interpretació d’alguns llatinistes del segle XIX a l’hora de llegir els clàssics. A partir d’allà, la llegenda s’hauria anat perpetuant a través de manuals i diccionaris fins a arribar als nostres dies. Per demostrar-ho, Gainsford cita una infinitat de referències bibliogràfiques que també li serveixen per argumentar que, en realitat, el que es volia dir amb «salarium» era que se’ls entregava una quantitat suficient de diners per poder comprar aquest producte tan preuat. Aquest hel·lenista reforça la seva hipòtesi recorrent a Grècia.

En grec, en comptes de ‘salarium’ s’utilitzava la paraula ‘opsonion’, que es podria traduir com a honoraris suficients per poder adquirir opson, una espècie de condiment molt popular i que servia per acompanyar el menjar principal. Això no volia dir que tots els diners guanyats es gastessin exclusivament en aquest producte. De la mateixa manera, i sempre segons la teoria de Gainsford, no significava que a Roma tot el salari es destinés a adquirir sal, sinó que era una fórmula per referir-se a tenir la capacitat de poder pagar les coses importants de la vida quotidiana. O sigui, que en el fons és bastant semblant al que aspirem avui dia quan treballem per rebre un salari, que més que mínim sobretot hauria de ser digne.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El ‘sou’, també romà

La paraula ‘sou’ també és d’origen romà. Hi havia un tipus de moneda d’or massís anomenada ‘solidus’ que durant l’Edat Mitjana va ser imitada per l’Imperi Carolingi i altres regnes. En el pas cap a les llengües romàniques d’aquells ‘solidus’ va sorgir ‘sou’, que després va servir per definir la quantitat de diners rebuda cada mes per realitzar una feina.